Decided to rewrite my first story in catalan http://www.furaffinity.net/view/1944425/ for a contest. I think it came out pretty well, there were lots of things that I didn't like and now are better. It's the story of a deer who is being hunted by a hunter and his dogs. It's pretty introspective and has lots of plot twists (lol)

So, learn catalan right now and read this u.u


Cervidae

El cel rebia una tonalitat particularment espectacular aquella fi de tarda; una barreja entre un cridant taronja i un fosc groc tacava aquella infinitat, perdent una mica la força a mesura que es mudava a un anil, l’irradiant cercle celest retirant-se un cop més per darrera la corretja de muntanyes. La fi d’un dia, el principi d’una nova nit de pau i descans en aquell vall cobert per un dens i verge bosc. Pau més que apreciada pels seus habitants, els quals es preparaven per recollir-se als seus amagatalls, els seus nius, les seves caus.

Especial significat tenia per a un cert cérvol que, posicionat de manera majestuosa sobre un barranc, assistia a aquell espectacle mentre disposava els seus sentits a la busca d’alguna anomalia en aquell ambient de constant tranquil•litat, en busca d’alguna senyal que indiqués que aquella no era una àrea segura. Els seus ulls, mostres de les més brillants i inquisidores perles negres, corrien lentament per sobre les copes dels arbres que cobrien, com si d’una camada protectora es tractés, tota l’extensió del que havia sigut, des de molt abans del seu naixement, la seva llar.

Seva i de la seva família, el grup de cérvols que avui, exactament com cada dia, esperava per la seva confirmació de que tot anava bé, que podrien gaudir d’una nit sense altra preocupació que no la de mantenir-se protegits del vent que anunciava l’imminent arribada del hivern, cada cop més propera. No quedaria més de mitja hora per a que la nit es mengés la resta del món amb la seva foscor. El cérvol, dedicant una última mirada a la gegantina muralla natural que separava el vall de la resta del món, es girà per començar el descens del barranc i la breu caminada fins on era el seu grup.

Amb cura de no relliscar amb alguna roca poc ferma, entrà en un món dominat per les ombres proporcionades pel sostre de fulles, les quals començaven a ser perillosament escasses. Podia sentir com alguns dels més diversos animals es movien al seu voltant, fos entre els galls dels arbres, fos entre la gespa, espantats per l’elegant caminar del major animal del vall. Aquella era la seva casa, el seu regne. Escoltava també el cant d’alguns ocells, principalment el prematur i fantasmagòric de les famèliques òlibes. Quan finalment finalitzà la davallada, admirà per un moment l’oníric ambient que s’havia format sota la protecció de les irregulars ombres dels arbres, barrejades a la gairebé daurada lluminositat, la brillantor dels troncs, com el vent movia lenta i rítmicament les escasses fulles sobre els seu cap...

Es posà en alerta, però, al moment en que escoltà un lleuger soroll, una mena de “click” que ressonà discretament des d’algun dels arbustos al seu voltant. Una fracció de segon desprès, saltà endavant, en el temps exacte per evitar el projectil disparat amb una intensa explosió en la seva direcció. El cor acceleradíssim, l’adrenalina essent distribuïda per tot el seu cos amb una velocitat abismal, el cérvol començà a córrer d’aquell lloc amb totes les seves forces. El terror substituí abruptament la sensació de pau i el dubte, la de que tot anava bé.

Una certesa, però, va romandre amb el cérvol; només podia haver-ne una creatura capaç d’amagar-se per atacar amb mètodes tan cruel i malignes, a fi de complir amb els seus objectius deslleials i demoníacs. El que disparà contra ell havia sigut “l’Home”. Hi ha un home armat a prop de la seva família.

Amb aquest pensament, va disminuir la velocitat. No podia deixar-lo apropar-se ni un centímetre més del seu grup, havia d‘atraure’l a un altre lloc, a l’altra punta del bosc, qualsevol lloc que no el deixés trobar aquell banquet per a la seva set de sang. Esperava que no es rendiria tan fàcilment d’un exemplar tan majestuós com aquell. L’atrauria d’alguna forma fins al mig del bosc, el faria perdre’s al mig de la nit i, desprès, tornaria a casa per avisar-los a tots del perill. Si, això faria, tan aviat quan sentí alguna evidencia de moviment de on acabava de sortir. Tan aviat quan l’Home volgués perseguir-lo.

Però l’Home no vingué. Al seu lloc, notà a l’aire una estranya pudor, així com sentí com alguna cosa s’apropava entremig los arbres en direcció a la petita trilla on es trobava el cérvol. No es tractava de l’Home, no, eren passades massa curtes i lleugeres. Quan ja podia sentir la bestial respiració ofegant de les dues creatures que entraven a la trilla, el cérvol va recobrar la velocitat d’abans i, desesperadament, fugí bosc endins.

Dos gossos de composició fràgil, però ràpids, recorrien la distancia que els separava, desviant habilidosament dels arbres i obstacles terrestres. Gossos, estúpides besties i eterns esclaus dels humans. Ja havia sigut perseguit per un gos abans, en una altra visita de l’Home a la seva llar, i sabia los tenaços que aquells dimonis podien resultar.

Malgrat el terreny inestable cobert per una considerable camada de fulles, l’alarmant velocitat dels gossos acompanyava amb facilitat a la del cérvol, el qual seguia corrent per aquella tan coneguda trilla, guiant els seus perseguidors per qualsevol obstacle possible, els quals no resultaven gens efectius. Havia de pensar en alguna cosa, i ràpid. Com podria despistar a tres creatures amb un olfacte envejable i tal determinació en complir amb el seu deure?

Arriscà una petita miradeta enrere; com que els resultaven pràcticament imprevisibles, els gossos tenien certa dificultat en desviar-se dels arbres que s’interposaven en el seu camí, mentre que el cérvol tenia ciència de quan girar cap a l’esquerra, la dreta, acotxar el cap... Havia de portar-los a un lloc on abundessin els arbres, on podria obrir una distancia prou gran com per perdre’ls de vista. I com que l’home probablement els seguia, guiat pels eufòrics crits dels seus lacais, no s’havia de preocupar encara amb els seus companys.

Corrien ara a la vora d’un riu, al costat d’una densa i baixa vegetació; l’aigua al seu costat, la qual fluïa a un suau ritme, era tenyida d’un mortífer taronja, l’alè final dels últims raigs de sol que il•luminaven l’escandalosa persecució. Si segui aquell riu, arribaria a l’entrada d’una estreta trilla a la part de l’est del bosc, amagatall freqüent dels més aïllats animals, protegits per la privacitat dels arbres i els seus cossos gairebé apegats, els seus galls entrellaçats i les seves fulles bloquejant l’inquisidora llum solar. Seria difícil per al cérvol, amb tota la seva corpulència, guiar-se per aquella part del seu món, però si seguia la trilla que coneixia, estaria bé. Si, sortiria bé.

Debut a una de les tempestes de l’ultima setmana, un enorme tronc havia caigut i bloquejat el pas pel camí que corrien el cérvol i els cans. Amb un somrís intern de pur triomf, donà impuls amb les seves cames darreres i saltà sobre el tronc, satisfet per guanyar uns quants segons més de avantatja.

Però aquesta sensació desaparegué instantàneament quan es deparà, a l’altra banda del tronc, amb un nou gos, aquest més robust que no pas els altres dos, el qual l’encarava, rondinant, i l’ensenyava amenaçadorament les seves grogues i punxegudes dents. Encarà per una fracció de segon a aquell parell d’ulls de diferents colors i, per un moment, un petit instant de flaquesa mental, caigué en l’implacable trampa de la por.

Immediatament, tanmateix, tornà a la seva sanitat i, desviant la mirada dels hipnotitzadors ulls del mastí, tocà novament al terra, fermant la seva pota davantera dreta al fangós sòl, i dirigí el seu pes a un costat, girant lo suficient com per a clavar ambdues potes darreres al terra i imposar-hi una hercúlia força, sortint disparat entremig la densa vegetació que bordejava la trilla que havia estat seguint. El robust gos caçador no hesità en seguir-lo, així com els altres gossos que, amb certa dificultat, havien aconseguit sobrepassar el tronc.

Endinsar-se en aquell oceà d’arbres i foscor resultà en un terrible malson: a cada passada que donava, havia de preocupar-se en no caure per alguna arreu excessivament aixecada, havia de semi tancar els seus ulls per protegir-los dels trossos dels galls que eren destruïts per la seva cornamenta i aguantar el mal que sentia en ser esgarrapat pels aspres troncs. Estava perdut, corria aleatòriament sota la pressió de tindre a tres perseguidors, cada vegada més propers, beneficiats per la seva estatura inferior. Corrien a la seva espatlla com a serps, trobant, tot i amb molta dificultat, sempre algun forat per on passar i evitar sortir malferits. I no tardarien en arribar a les seves primes cames.

Amb una intensa determinació, va resoldre apostar-ho tot en una última carta. Entremig la infinitat dels arbres, entreveure com s’obria una clarera. Amb molta cura, desaccelerà lleugerament, deixant que els cans s’apropessin, i es dirigí cap al lloc on els arbres donaven una més que suficient distancia entre ells. Quan finalment sentí que cap arbre l’aturaria, pegà un salt poc alt i girà cent vuitanta graus abans de caure novament al terra, fixant els seus cascos al terra per aturar la seva alta velocitat, aixecant un dens núvol de pols i pedra. Ensenyant les dents en una irrevocable expressió de victòria, el més robust dels gossos saltà per penetrar el núvol de pols.

El cérvol, però, quan finalment sigué capaç d’aturar-se, donà tot el impuls que les seves cames havien sigut capaces de proporcionar-li per a un salt endavant, colpejant directament al gos amb les seves banyes, espentejant-lo a un costat. Sobrevolà els altres dos sense cap altre tipus d’obstacle, el sol il•luminant per uns instant el seu triomf, abans de submergir-se novament en la foscor del camí que havien estat seguint.

No es va atrevir a mirar enrere; va córrer desesperadament, seguint la trilla de galls trencats i terra xafada que havien deixat, sense voler pensar si encara el seguien o no. La pota que havia utilitzat per donar-se suport a l’hora de fugir del nou gos li feia un mal indescriptible, només volia arribar a algun lloc on pogués amagar-se d’una vegada.

Afortunadament quan finalment sortí de la densa trilla, no sentí la típica respiració ni cap crit caní, ni cap indici de que els dos restants encara el seguien. Tot i així, no es permeté relaxar-se. El sol ja no passava d’un fantasma al cel, l’aura de les llunyanes muntanyes, cada vegada més minvant sota el negre blavós mantell de la nit, cobert per les primeres constel•lacions. Va córrer a un pas més lent, seguint el riu, fins arribar a un barranc, el qual era amagat per una densa quantitat d’arbustos. Mai li podrien seguir el rastre per allí. Seguí caminant per cinc minuts més, fins aturar-se, permetent-se finalment relaxar-se.

Ho havia fet! Havia despistat als gossos, havia portat el caçador a lluny de la seva família, havia sobreviscut! Ara podria per fi limitar-se a pegar la volta per aquella trilla i anar a donar l’alarma als altres i...

Però encara no havia acabat. A aproximadament uns cinquanta metres del cérvol, ensumant atentament al terra, orelles en promptitud, es trobava un quart gos caçador. El seu pelatge argent semblava anar en sintonia amb la lluna que començava a guanyar espai sobre els seus caps, ara que el sol ja s’havia retirat completament sota les muntanyes. La seva lluentor, formant gairebé una aura al voltant de la bèstia, causà una mena de desesperació al cérvol que no resistí a la temptació de sortir corrents tan imprudentment quan fos necessari i començà a córrer a la direcció oposada a la que es trobava el distret gos que més aviat semblava un llop.

A la segona passada, però, el dolor localitzat al genoll de la seva cama davantera dreta augmentà tan intensament que semblà que flames naixien al seu interior, al seus músculs. Flames que s’estenien per tota la seva cama i el feia caure penosament al terra, flames que el feien agonitzar del patiment. Flames que s’expandien per fora del seu cos, arribant als arbustos al seu voltant, pujant pels arbres i consumint els seus galls. Flames que transformaven el seu món, la seva casa, la seva llar, en un infern. Un gèlid i dolorós infern.

Els seus crits cridaren automàticament l’atenció del gos, el qual es començà a caminar en direcció al cérvol que tornava a tindre consciència i feia de tot per aixecar-se. En adonar-se de que es tractava d’allò que havia estat buscant, udolà, i va irrompre per capturar la seva presa.

Fent de tot per ignorar l’insuportable mal que atacava la seva cama com mil agulles, el cérvol començà a córrer pietosament, intentant pensar en què fer, tot i la gran dificultat de fins i tot mantindre a si mateix conscient. El gos s’apropava cada cop més i no podria enfrontar-lo, no amb una cama malferida. Estava exhaust, sabia que no resistiria gens en aquell joc de gat i rat. Tancà los ulls amb força, indignat. Havia arribat tan lluny... Tan lluny... Tan...

SHHHHHHHHHHH...

Un seré soroll li arribà a l’oïda com una divina providència. S’havia oblidat de la cascada que donava origen al riu al que havia seguit! Riu aquest que s’anava eixamplant a mesura que s’endinsava a la floresta, que tenia una amplada en aquell punt prou limitada per a que li fos possible saltar-hi per sobre. Però no per a un gos. Apart de l corrent, massa intens com per a nedar. Aquella seria la seva salvació definitiva!

Sentia com la respiració ofegant del gos darrere seu s’intensificava a mesura que s’apropava. Amb un últim esforç, concentrà tot el seu ímpetu en mantindre una carrera ràpida, anant en direcció al soroll de la cascada. Podria fer-ho, i ho faria. Per ell, per la seva família, per no donar aquest plaer a aquella creatura menyspreada. Per això sobreviuria, per això saltaria per sobre l’aigua corrent de al gèlida aigua i cauria a l’altre marge. Per això ignoraria aquell patiment desgraciat a la seva cama i correria com mai havia corregut abans!

Tot i la seva concentració, la seva velocitat seguia sent inferior a la del gos, el qual ja gairebé corria al costat del cérvol i es preparava per a mossegar les seves cames darreres quan ja era visible el riu. Una miqueta més, només una miqueta...

BANG!

Del no-res, un projectil sigué disparat i esgarrapà la banya esquerra del cérvol. Aquest, tomat una vegada més per la desesperació, dedicà un potent salt per la quarta i ultima vegada aquell fi de tarda quan finalment estava al marge del riu, evitant per poc una mossegada del gos caçador.

BANG!!

El món aparentà aturar-se per una fracció de segon per al cérvol, mentre aquest sobrevolava el riu i era encertat per una bala. Bala aquesta disparada pel caçador que s’amagava sota uns arbustos a l’altre marge, empunyant una escopeta. Escopeta de la qual havia sortit el disparo anterior, que havia esgarrapat la seva banya. No n’hi havia dolor, no encara. Podia sentir com la bala s’incrustava al seu pulmó i com una quantitat alarmant de sang inundava la seva boca. Però no sentia dolor.

El disparo sigué més poderós que no pas el impuls del cérvol i el va fer caure pesadament al riu. Per la seva sorpresa, l’aigua no estava gelada com creia. Estava calenta, i es tornava cada vegada més a mesura que la seva sang es mesclava a ella, tornant la seva torba visió del món en una serena al•lucinació. De fet, tot lo que feia era deixar-se emportar per la corrent, ja ni almenys esforçant-se per mantindre a si mateix conscient. Ja no calia. Tot s’havia acabat.

S’havia de fet acabat finalment? Podia considerar allò com una victòria? No ho sabia, li resultava difícil respirar. I el mal encara no havia arribat. Al seu lloc, només una petita sensació d’intensa ironia li rondava el cap mentre perdia, poc a poc, la sensibilitat de les seves extremitats. Ironia més que benvinguda, d’altra banda. L’home no guanyaria el seu trofeu, la seva família estava lliure mentrestant de la seva amenaça.

La corrent l’anà portant riu avall, cada vegada més lentament, fins arribar a un llac on sempre acudien a beure els més diversos animals. El seu llac, on sempre es trobaven pels matins. L’aigua deixà el seu cos immòbil a un marge, amb tota la suavitat del món, com si prestant un digne homenatge al que fins llavors havia sigut el seu rei. Això estava bé per a ell, llavors va resoldre, per fi, tancar los ulls i deixar que la llum de la lluna guiés els seus somnis per la vasta immensitat dels seus somnis.

Si, això estava bé.

FÍ