"When Gods Want Your Death" is a short story I did for a contest on Tarragona's University of "Virgilio". I think it's pretty good, and it is really rare!

It was sooo difficult to finish it on time... I had to keep working till 3:30 a.m. last monday >.>


Quan els Déus Volen la Teva Mort

“…Ara mateix són les 3:48 de la matinada del dia 18/05/1992. Acabo de despertar-me a causa d’un nou malson. Feia temps que no era tan... Nítid. Jo hi era a la meva habitació, fent no sé què quan sento un crit. Alarmat, vaig a veure què hi passa. En arribar al passadís del que semblava ser la segona planta de la meva antiga casa, em deparo amb aquella escena... Un tant grotesca: Una gegantina i monstruosa ombra amb forma humana pressionava contra la paret a una noia. Ella, en veure’m, ha començat a cridar i a plorar, demanant-me ajuda. Però... Aquella noia no en tenia rostre! Simplement no la podia reconèixer. Això m’espantà increïblement i m’impedí de fer qualsevol cosa. Jo hi era un nen... Uns 7 o 8 anys. Tot i els seus desesperants crits, no podia moure’m, no podia fer rés per ajudar-la. Quan aquella espantosa ombra apropà el seu indefinit rostre negre al de la noia, com si se la volent menjar, m’he despertat, aterrit...”
Aquelles paraules omplien el càlid ambient en el considerablement estret despatx de la psiquiatra d’aquell tan important departament policial. Ni el ventilador, girant insistentment i sacsejant-se perillosament al sostre, ni la finestra oberta de bat a bat podien amenitzar satisfactòriament l’anormal calor que oprimia els habitants d’aquella tan grandiosa metròpoli, tornant el simple fet de terminar un ordinari dia de treball sense un insuportable mal de cap en una tasca admirable. Admirable com la persona que havia aconseguit disposar en aquell limitat despatx una taula amb una cadira a cada costat, un mediocre divan cobert per uns quants coixins roijos i una prestatgeria farcida de uns trossos de paper motllurats i sobre suports de plàstic que en teoria representaven les victòries professionals de la psiquiatra que estenia el dit indicador de la seva mà dreta per aturar al gravador sobre la seva taula.
Asseguda en una de les cadires, encreuant les cames sota un petit cadarnet on prenia unes quantes notes amb un bolígraf que insistia en mossegar, la psiquiatra Eva Grape es quedà mirant per uns segons al seu pacient quan la véu del mateix deixà de ser reproduïda en la gravació. El seu pacient, un jove oficial de policia de 25 anyets que era obligat e visitar-la cada setmana, hi era acostat al divan, mirant-la amb una expressió de desconfort i impaciència, tot i que sense moure’s. Els seus ulls d’una tonalitat robí es mantenien fixats en qualsevol moviment de la que ja s’havia tornat una gran amiga amb la qual podia (i, de certa forma, era obligat pels seus superiors) a compartir les seves inquietuds, des de les més insignificants fins a les més inquietants.
Però aquella ell considerava d’especial importància.
I per això allí hi era, a les 9:30 del matí, amb el seu uniforme, ben despert al seu recinte de treball, disposat a donar l’excusa de tindre unes ganes immenses de fer hores extres, només per demanar l’opinió sobre el malson que havia tingut aquella nit, i el qual havia narrat com de costum al seu gravador després de recuperar el seu ritme cardíac normal.
-És veritat que feia temps que no venies aquí tan exaltadament per un simple somni. – Comentà per fi la psiquiatra amb una petit gemec de cansament. Tot i aparentant normalment una vitalitat i una expressió jovials, unes quantes marques dels seus ja més de quaranta i cinc anys es van formar al voltant dels seus ulls en tancar-los. – Una pregunta. Ja ho sé que no has pogut reconèixer el seu rostre, però tu saps qui era, veritat? – S’inclinà una mica cap ell en preguntar-ho. El jove hesità per un moment.
-No sé com, però quan la vaig encarar al meu somni... no! En el moment en el que vaig sentir el seu crit, sabia que es tractava de la meva germana. – La seva véu va sortir una mica fluixa en parlar amb la gola una mica seca. Tornar a viure aquell malson no era gens confortable. Eva deixà de mossegar el seu boli per apuntar alguna cosa a la petita llibreta.
-M’ho imaginava. I pensar que l’ultima setmana havia cogitat demanar al vell que limités les teves visites a una per més. Vas fer alguna cosa els últims dies que trenquessin amb la teva rutina? Algun cas o investigació rares? – Preguntà ella amb aquella mirada penetrant que tant la caracteritzava, com si cercant algun indici de que l’està amagant qualsevol cosa.
-No... – Girà la mirada fins el sostre. Es sentia molt desconcertat en ser atacat per aquells ulls – Les ultimes setmanes tot el que vam investigar van ser casos petits: furts, agressions i fins i tot un que altre robatori. Però res d’anormal. – Tot i parlant la veritat, al seva veu li sortia una mica distant, com si estigués pensant en altra cosa.
-Potser no sigui rés més que un malson normal, com o tenim tots de vegades. Et vas prendre les pastilles abans de dormir? – En rebre una confirmació del seu pacient, deixà el seu quadernet damunt la taula i agafà un paper d’un bloc blau. – T’augmentaré la dosis una mica. Si tornes a tindre un malson d’aquests, ven a parlar-me. – Mentre ho deia anava escrivint, amb aquella cal•ligrafia indesxifrable, a una velocitat sorprenent al paperet blau. En terminar, li va estendre el braç i entregà la recepta.
El jove s’assegué al divan i agafà el paper, el qual es dedicà a mirar amb una expressió d’indecisió. Desprès d’uns quants segons, aixecà el cap i encarà aquells ulls de linx.
-Vaig pensar bastant sobre això i em va acudir una idea. I si es tracta d’algun tipus de... No sé... D’un presagi? – Eva aixecà una cella – És que vaig llegir sobre els presagis fa un temps en una revista i els grecs solien creure que els somnis moltes vegades...
-I també creien que la sang es tornava carn. – Tallà ella, de cop. – Si hi van haver casos de suposada clarividència, i hi han aquells que es dediquen a estudiar-ho. Però en la meva opinió, això no passen de coincidències. – Mirà el rellotge penjat a la paret. – Tinc que atendre a un altre pacient en cinc minuts. Per favor, deixa’m aquesta cinta, que l’analitzaré a casa i al compararé amb les altres que m’has deixat.
-Si... – Provà d’amagar la seva petita decepció amb un somriure. Eva s’aixecà de la seva cadira i, desprès de treure la cinta del gravador, el posà a un calaix de la seva taula. Ell també s’aixecà, va agrair a la psiquiatra i sortí del seu despatx, de certa manera sentint-se capaç de respirar més tranquil•lament que abans. Des de el dia en que entrà per a aquell batalló de la policia de la seva ciutat, feia una visita setmanal a la senyora Eva, gràcies a un trauma que li acompanyava des de que era un nen. I era increïble com aquelles seccions podien relaxar-lo, tot i sense curar-lo completament en aquests ja cinc anys.
Travessà aquell passadís de la tercera planta de l’edifici del 17è D.P. de la gran metròpoli, dirigint-se a les escales. Havia de arreglar uns papers sobre una denuncia d’uns narcotraficants al barri Jardí América i aprofitaria que havia arribat més d’hora per sorprendre al seu company. Però en creuar el tercer passadís, justament després de que per fi les escaleres entressin al seu camp de visió, sentí una mà al seu ombro i una véu coneguda cridant el seu nom.
-Scott! Que bé que et trobo aquí tan d’hora! – Es girà. Es tracta d’un home de mitjana edat que, amb els seus escassos i canosos pels, la seva panxa una mica excessiva i la pudor de tabac que insistentment desprenien les seves robes que necessitaven urgentment passar per una tintoreria, no resultava una companyia molt agradable. Però Scott s’obligà a dedicar-li un simpàtic somriure, ja que tot llevat el seu caràcter moltes vegades egocèntric, era un bon home i, principalment, el seu superior. – Ven, ven, acompanya’m al meu despatx. T’he de parlar. Syu no es trobarà per aquí, veritat? – Ja havia començat a guiar al jove Scott fins el seu despatx, de on havia sortir ràpidament en veure’l passar.
-No crec, en teoria el nostre torn no començarà fins les dos de la tarda, senyor. – Contestà educadament Scott, tal i com un bon empleat faria. – Però si ho vol vostè, pots dir-ho a mi i ja li passaria la informació. – Va dir, per fi, a l’hora que entraven al despatx del senyor Elrich, capità de la seva divisió i una de les majors autoritats en aquell edifici de cinc plantes. Era considerablement major que el de la psiquiatra, però tot i així no arribava a ser una cosa magnífica, amb les parets grises, com a la resta de l’edifici, cobertes per un armari amb prestatgeries, quadres de coronels, generals i del governador i, per fi, amb un diploma d’honor al mèrit firmat pel propi governador per algun acte que havia fet de jove i que a Scott no li interessava gens.
-No cal que t’assentis, serà ràpid. – Digué ell quan el jove va fer el gest d’apartar la cadira de la taula. En canvi, ell deixà el seu pesat cos caure en la seva cadira i es dedicà a treure uns quants papers d’un calaix. – Bé, com tinc una reunió fora de la ciutat i tinc que sortir en un hora, t’ho explico tot a tu mateix. – S’apropà el màxim que la seva gruixuda panxa li va permetre de la taula i començà a organitzar els papers mentre explicava. – Ahir per la nit, a les dos i trenta-set de la matinada vam rebre una trucada de una dona relatant que al pis al costat del seu hi havien crits i sorolls estranys. Vam enviar un cotxe i allí es van trobar amb una persona morta i altra extremament violentada. – En dir això li apropà un paper amb fotocopies d’unes quantes fotos en blanc i negre del local del crim, però hi eren massa borroses per poder distingir alguna cosa. La màquina de fotocopies era una de les prioritats a ser canviat. Així com la màquina de Coca-Cola de l’aparcament subterrani. – En aquella casa vivien una mare amb la seva filla. Encara hi són investigant, però pot que sigui un intent d’extorsió que va acabar malament o simplement venjança. Vam trobar unes quantes substàncies il•lícites, ella devia de tindre alguna relació amb el tràfic. – Anava passant les fotos borroses, en les quals només va poder definir la silueta del cadàver. – Però només són suposicions meves. Vull que tu i el vell Syu investiguin aquest cas també, tot i ja havent altres fent-ho. Trobar pistes és l’especialitat d’aquell home i serà una bona situació per fer-te guanyar una miqueta d’experiència, aprendre més de ell.
-Agraeixo la teva preocupació amb mi, senyor. – Es limità a contestà gentilment en Scott. No li molestava gens que li consideressin tan inferior al seu company, ja que Syu era el seu ídol. Feia de tot per arribar a tindre, un dia, les habilitats d’aquell veterà del 17è D.P. el qual tenia la sort de tindre com a company i mentor.
-Vull que anéssiu avui mateix a aquell pis i investiguéssiu tot el que poguéssiu. Voldré un informe demà, independent del definitiu que em portaran avui. M’agrada la teva determinació, Scott, per això crec que aquesta és l’oportunitat perfecta de fer-te més experimentat i, potser, més a prop d’una possible promoció a sergent. – I li dedicà una mirada persuasiva, penetrant Scott com un bell glop de tequila. Una promoció a sergent era el que més anhelava en aquell moment de la seva vida professional. El senyor Elrich podia ser un bon home quan volia donar moral als seus homes.
-Faré el meu màxim per acomplir amb les teves expectatives, senyor, i agraeixo novament tota la confiança que tens en mi. – El seu cor havia començat a batre més fort. Una miqueta. Quan es recordava que havia sigut aquell home el que li havia acceptat com policia, tot i les seves evidents seqüeles del trauma que patí quan era un nen, no podia evitar oblidar-se de que resultava una persona amb compulsions desagradables, com ara la de simular una vaca amb el seu llarg procés de masticació quan simplement no tenia rés a la boca. – Li trucaré a Syu, a veure si el puc trobar abans de dinar.
- Molt bé, doncs. Dispensat. – Finalitzà l’home, per fi. Scott va fer una petita referència (un petit costum que adoptà del seu company) i, desprès de recollir les fotocòpies de damunt la taula, al costat d’una foto de la senyora Elrich i una plaqueta on es podia llegir “Capità Alekrim Elrich”, sortí cap el passadís, dirigint-se cap l’elevador.
∞∞∞∞∞∞∞∞∞
Tot i la densa capa de pol•lució que cobria casi que tot l’espai aeri, deixant el originalment blau cel amb una tonalitat més voltada al gris, el sol era capaç de resultar intensament molest per a la vista si no portaves ulleres de sol. No era el cas, naturalment, del policia Scott, el qual hi era a la vorera d’un dels carrers a prop de l’àrea marginal del seu districte. Feia una hora i mitja havia trucat al seu company i, desprès d’explicar-li tot el cas, van quedar més o menys per allí abans d’anar cap a l’edifici de les víctimes. Fent servir la seva gorra per improvisar una miqueta de ventilació al seu rostre intensament roig (la seva pel clareta patia els dies de calor opressiu), s’havia acostat en la paret d’una botiga de reparacions d’electrònics, al costat del qual hi havia un obscur espai entre ella i la construcció següent, de on sortia una insuportable pudor a escombraries. Allò, més el soroll d’un camió que passà per aquell carrer, no li donà cap oportunitat de preveure el que anava a passar:
Del no rés, el que aparentava un hombre vell que mesurava un cap menys que Scott va aparèixer i li espentejà a aquell racó obscur, li pressionà amb una força intimidadora i sorprenent per a un home d’aquella edat i, apropant moltíssim el rostre del seu. Als ulls grisos es podia distingir una fúria intensa que era confirmada per la resta del seu rostre vell. La seva boca feia una mostra de contorsionisme mentre ensenyava es dents molt grogues entremig els llavis, envaïts per la seva necessitat d’afaitar-se. Scott es quedà sense cap reacció. Normalment actuaria per acte reflex, immobilitzant-lo en una posició poc confortable al terra, però la calor li resultava una tasca prou complicada associar els fets.
-Tu...! Tu! Has de fugir d’aquí! – Començà a exclamà el vell, fent que una miqueta de la seva saliva desplegués de la seva boca i anés a parar al rostre del policial. – Tens que fugir, molt, molt lluny d’aquí! Els Déus ja han decidit el teu destí, però si fugis... Si pots anar-te a molt, molt lluny podràs salvar-te! – Scott, estupefacte, podia jurar que les pupiles grisoses del vell anaven guanyant una tonalitat roja a mesura que anava avançant. – Em sents? No tens molt de temps abans de que els Déus et vinguin a buscar!
-P... Però que fas?! – Per fi Scott es despertà del petit estat de catatonia mental que li provocà la calor i, fent servir els seus ben cultivats braços, espentejà l’home cap un costat, el qual caigué al terra, xocant contra un escombraire, font principal d’aquella olor tan desagradable. – Ves-te’n d’aquí, animal! Abans t’arresti per anar borratxo tan d’hora! – Dedicà una véu carregada de fàstic, ignorant el fet de que la véu del vell no presentava cap tipus d’alteració provocada per l’alcohol.
-No pots ignorar aquest fet, idiota! – Tornà a exclamar el vell. Això si, des del terra, però sense perdre la potència dels seus crits i la seva ira. – Creu que pots seguir així i tot seguir bé? De veritat creus que no et passarà rés?! – Els ulls de Scott, sense que ell pogués explicar el motiu, s’havien fixat en la figura de l’home i atenia al que deia, mig confós, mig pensant que aquell home havia de patir algun problema mental, però atenent a tot el que deia i (molt al fons) li espantava la urgència que transmetia. – Els Déus ja estan fent els seus moviments. Més d’hora del que et penses t’adonaràs, però llavors ja serà massa tard. La teva única salvació és fugir! Fugir i començar una nova vida!
-De veritat no sé del que m’estàs parlant. Però és millor que et callis i et vagis d’una vegada. – En digué aquestes paraules, l’expressió del vell canvià de sobte, donant lloc a un inexplicable somriure. Un somriure que, destacat per la seva aparença moribunda, aconseguí intimidar a Scott encara més que la fúria presentada abans.
-La meva feina ja està feta, ara et toca a tu deixar aquesta actitud sonsa i acceptar la realitat. Encara que... – Va fer una breu pausa – No crec que siguis capaç d’escapar dels seus dits. Ja els té damunt teu, només esperant a l’oportunitat perfecta per agafar-te.
I quan callà, de sobte, va sentir una mà posant-se al damunt del seu ombro dret i agafant-lo amb certa fermesa. El cor de Scott disparà i, mentre involuntàriament feia de tot per aconseguir tornar a respirar, va fer un salt cap avant i es girà, sacant ràpidament la seva 38mm, la qual apuntà a l’amo d’aquella mà. Es tractava d’un home una mica baixet (no passava del 1,65) i amb el seu rostre delatant la seva procedència oriental. Es vestia amb el mateix uniforme blau amb discretes decoracions de Scott i, en veure que li era apuntada una pistola, va fer una passada cap enrere, somrient.
-Ei, ei, company! Perdona’m, la pròxima vegada aviso abans de agafar-te desprevingut! – Digué Syu Tatsuhiro, el company de Scott, el qual per lo vist havia arribat mentre ell sentia les paraules sense sentit del vell. Per fi sent capaç de respirar una altra vegada, baixà l’arma i relaxà el seu cos. En veure que ja no hi havia perill, Syu baixà les seves mans i s’apropà. – He vist que hi eres aquí i que deies alguna cosa. Què passa?
-Resulta que... – Començà Scott, girant-se per encarar novament al vell, però s’aturà en veure que l’home havia desaparegut sense deixar cap tipus de rastre. Els seus ulls van rastrejar el racó minuciosament i va arribar a la conclusió de que era impossible que hagués escapat, ja que a pocs metres s’aixecava una gran paret de formigó. Syu es posà al seu costat, com si també busqués alguna cosa, posant-se mig en alerta. – ...No rés. Deixa-ho estar, creia que havia vist alguna cosa, però potser només era una rata.
-Tsc, ja veig que no has pogut dormir molt bé aquesta nit. L’exhaustió pot resultar tan perillosa per als reflexes com un narcòtic. – Scott li mirà, sorprès. Era increïble com aquell home li coneixia. Syu li va fer un copet a l’espatlla i començà a caminar en direcció al cotxe, el qual hi era aparcat a pocs metres. – Llavors si no és rés, millor si ens afanyem. Tenim feina que fer.
-Si... – Contestà Scott, amb una véu perduda i distant. Dedicà un últim cop d’ull a l’escombraire i per fi, amagant aquella escena en un raconet de ,a seva memòria, seguí el seu company.
∞∞∞∞∞∞∞∞∞
El barri Jardí América, composat per diversos edificis amb una fatxada decadent i habitat per gran part de la població de baixa renda, era la llar de les més importants bandes de traficants de la regió, tot i que la seva activitat va estar limitada per dràstiques accions policials en els últims anys. El cas d’un assassinat en aquella zona podia ser molt fàcilment relacionat al tràfic. I era amb aquesta mentalitat que Scott i Syu van baixar del cotxe, el qual havien aparcat a pocs metres d’una construcció del més ordinària, destacant de les demés simplement per una gran marca de grafit d’algun noi amb un gran talent artístic.
El pis de les víctimes hi era a la cinquena planta. Van pujar unes escaleres (no hi havia elevador) i es van trobar amb tres homes del seu departament de policia parlant a l’entrada del portal del pis 509. En reconèixer-los, es van dirigir cap a ells i els saludà. Un home ros i alt el qual Scott es recordava que es deia Tom va ser el primer en parlar:
-Bona tarda, tinent Syu. No esperava trobar-te per aquí, la veritat. Les investigacions ja van prou avançades i en mig hora ja ens aniríem a...
-Ens envia el capità Elrich, així que volem pegar un cop d’ull. – Li tallà d’una manera una mica rude. El tinent Syu resultava molt amable amb aquells que tenia intimitat, però sabia imposar-se amb els demés. – Podries fer-nos un resum del que vàreu descobrir?
-Si... És clar... – Contestà ell, una mica desconcertat.
Ell els guià cap a dins de l’apartament, el qual era compost per una habitació, el menjador i un quart de bany, tots amb un espai molt reduït. Com que en teoria els policies havien mogut el mínim possible del elements presents a l’escena del crim, la disposició caòtica dels objectes pel terra evidenciava la violència amb la que algú havia entrat i violentat a les habitants d’aquella humil llar.
-Quan vam arribar vam trobar em pany de la porta simplement destrossat. No va ser una entrada molt discreta. Pel que podeu veure, hi va haver una bona confusió per aquí. L’agressor no devia de ser gens professional, ja que podem trobar taques de sang de les víctimes per tot arreu. – Explicà Tom, com si fos un guia turístic – L’autòpsia encara trobarà més detalls, però el cos de la noia feia pena, de veritat. Però la mort va ser causada per un projectil, ben aquí. – I es tocà el mig del front. La veritat és que no li pareixia alterar molt aquell cas, el que era completament comprensible, ja que passaven molt sovint. – Vam trobar el cos exactament aquí. Aparentment ell la va deixar desprès de disparar. – Es van aturar davant de la silueta d’un petit cos, emmarcat amb cinta adhesiva blanca pel terra.
Scott es mig es desconnectà de l’explicació d’en Tom i es dedicà a mirar amb un rostre inexpressiu a la figura al pis tacat de sang coagulada. “Llavors ha sigut la noia...”, pensà ell, imaginant-se involuntàriament com seria. Buscà amb uns quants cops d’ull aleatoris per l’habitatge a una foto. La trobà tirada al costat d’una taula. Retractava molt bé a la seva mare i a la noia, ambdues de pell molt morena i amb cabells eriçats. Es pareixien molt, però la noia (no aparentava tindre més de sis o set anys en aquell retracte) tenia uns preciosos ulls amb el color de la mel. Somreien. Un somriure preciós.
Ells van seguir caminant i Scott els va seguir, dissimulant la seva distracció. Sentia el seu cor oprimit, com si algú l’estigués xafant entre els seus dits poc a poc. Això només empitjorava quan els seus ulls es deparaven amb una joguina seva o qualsevol altra cosa que la recordés. Feia calor. Déu meu quina calor feia. Un mal de cap va envair Scott sobtadament mentre sentia com una gota de suor s’aventurava a relliscar per la seva galta. Es començava a marejar i tancà una mica els ulls per inspirar una gran quantitat d’alè.
-Scott! – Cridà Syu. – Espavila! – La seva veu era autoritària, tal i com era de costum davant dels altres.
-Si, senyor, perdona’m. – Syu e Tom ja hi eren a l’habitació de les víctimes, mentre que ell s’havia quedat estancat a un lloc, sense adonar-se. S’afanyà per entrar a l’habitació, un lloc tres vegades menor que el menjador on gairebé havia espai per al llit i una tauleta al seu davant, on romania una televisió d’unes 17 polzades. – Ah, per Déu... – Però en girar-se s’adonà de que a la paret hi havia una gran i disforme taca de sang.
-Aparentment aquí és on la dona va ser violentada. – Explicà Tom, senyalant la taca de sang contra la paret – Tot i que ha sobreviscut, aquella dona presentava hemorràgies perillosíssimes, talls per tot el cos... Apart de que hi era despullada. Altra evidència de que no es tractava d’un professional, ni rés paregut. Probablement algun boig que la coneixia o a qui ella devia diners. Per cert, vam trobar uns quants grams de cocaïna en un calaix, no molt amagat. Aquesta dona no és de les més santes, no hi ha dubtes. – Era increïble com Tom era capaç d’agregar aquell seu humor negre a qualsevol situació. En certa part Scott apreciava aquella habilitat, ja que plorar morts d’aquells que no coneixes és una debilitat imperdonable a un policia. I de vegades els seus comentaris si resultaven graciosos.
-A quin hospital la tenim? – Preguntà Syu.
-Al St. Clementine, el públic més a prop d’aquí. Però a hores d’ara encara hi serà a la UCI i, fins que es desperti, suposo que encara tardarà uns quants dies. Això clar, si es desperta. – Aquesta vegada no hi havia ironia a la seva veu.
-Naturalment – Comentà l’oriental, sense mirar a Tom. Alguna cosa havia atret la seva atenció a un cantó de l’habitació. – Jo i el meu company analitzarem una mica el recinte, tu i els teus homes poden esperar fora.
-Si, senyor. – Tom dedicà una mirada desconfiada a Scott i es marxà, deixant-los tot sols a l’habitació tacada d’un roig mort i molt incòmode als ulls.
-Què t’apareix, Scott? – Preguntà Syu, retornant al to de veu més íntim. Va fer unes quantes passades en direcció a la televisió i l’analitzà detalladament amb els seus menuts ulls.
-Hmmm, una cosa que em va cridar l’atenció és que no va comentar rés sobre haver trobat empremtes digitals. Això serà perquè no les ha trobat, tractant-se de Tom. Si no és un professional o algú amb un mínim de coneixement, no hauria pogut evitar deixar alguna evidència seva.
-Exactament. – El tinent s’havia agenollat al terra per pegar un cop d’ull baix del llit. – Potser que ells ja consideren l’idea, però tot pot no passar d’una tàctica mediocre de part de l’assassí, per confondre les investigacions i guanyar temps per a fugir. Pel que m’ha explicat, ningú als que han preguntat per aquí han vist al criminós, llavors té un cap considerablement bo per saber que, per a fugir de manera sigil•losa, ho ha de fer amb temps. – Sense tocar al terra amb les puntes dels dits, posà mig cos dins l’obscuritat de baix del llit. Scott, tot i movent el coll una mica per provar de veure què feia, no va ser capaç. Déu segons desprès, ell tornà al mon de la llum, retornant amb l’explicació. – Això també ens dona una mica de temps. Tres dies com a màxim. Dos si té prou i bons contactes. – S’aixecà del terra i posà les mans a les butxaques. Scott mirà el seu gest amb una mirada dubtós. Scott imaginà alguna cosa, però ignorà qualsevol dubte. Era Syu, ell no li amagaria res. – Dubto molt que poguéssim trobar qualsevol altra cosa que els tios al passadís – I va fer un gest amb el polze en direcció a la porta de sortida, on Tom i companyia els esperaven impacientment. – no hagin trobat. El que farem ara és agafar més informacions sobre aquesta dona pel veïnat: amics, família, possibles relacions amb qualsevol personatge del tràfic... Tot el que ens sigui útil per arribar als sospitosos. – Scott ho apuntava tot en el seu quadernet mental, fascinat amb l’agilitat de percepció del seu company. No feia molt més d’un quart que hi eren en aquell pis i ja havia tret tantes conclusions... – Però el que més ens convindria per arribar al culpable seria si la dona fos capaç de dir-nos qui l’ha agredit. Això clar, ignorant la possibilitat d’un antifaç. – Es posà pensatiu per uns quants segons que per a Scott van semblar hores d’expectació – Scott. Vull que, per favor, et dediquis a posar-te de guàrdia en l’hospital fins que ella surti de la UCI. Has de treure-la totes les informacions que siguis capaç. En fer-ho, truca’m immediatament al pager. Mentrestant jo investigaré sobre tot el que pugui.
-Però Syu, segurament ja hi haurà algú del departament allí. Apart de que, els policies hem d’anar en parelles, sempre... – Protestà Scott, però s’aturà en veure com la mirada de Syu es tornava aquella que dedicava quan volia imposar-se. Una mirada que podia penetrar el més frívol dels delinqüents.
-Vull que siguis tu. Si hi ha algú altre, dispensa’l al meu nom. Si és algun tinent, diguis que han sigut ordres del capità Elrich. Però has de ser el primer en parlar amb aquella dona, entesos? – Scott se li quedà mirant amb hesitació, però per fi, amb un somriure confiant, accedí a les ordres. – I aquestes investigacions les faré al sigil. No vull tercers dient al criminós que hi ha un poli japonès buscant-lo. – Completà, tornant el somriure a Scott. – Si fins demà no et permeten entrar a l’habitació, jo aniré a l’hospital per informar-te del que hagi descobert.
Scott assentí una altra vegada i, desprès d’altres instruccions complementaries, es van marxar d’aquell escenari macabre, per satisfacció dels homes de Tom, els quals van poder, per fi, aïllar el perímetre i anar-se al departament, treballar en els seus informes.
∞∞∞∞∞∞∞∞∞

“Què passa amb el temps avui?” Es preguntà mentalment Scott, mentre creuava els braços i els comprimia contra el pit, com si buscant escalfar-se una miqueta més del que feia aquella fina camisa blavosa que consistia el seu uniforme. “Per la tard fa un calor de mort i ara un fred maleït?! Serà cosa d’aquest hospital...” I de fet, ho era.
Desprès d’abandonar l’edifici de l’escena del crim, Syu l’havia portat a l’hospital St. Clementine abans d’anar-se a fer les seves investigacions tot sol. Scott s’apressà en preguntar sobre la condició de la dona que havia sigut portada allí aquella matinada. Desprès de parlar amb un parell de funcionaris, per fi es trobà amb el metge responsable per ella. “Ella va patir diverses fractures internes, apart d’una hemorràgia interna gravíssima. Tot i que la vam poder tractar considerablement bé, el traumatisme cranial que ha patit és lo que més em preocupa. No sé quan podrà sortir del coma, ni si podrà fer-ho. Però la mantindrem en estat d’observació quan estigui estable i la podràs visitar. Tot i que no crec que sigui de molta utilitat, ja que adormida no podrà donar-te moltes informacions.” Digué el doctor, abans de deixar-lo per atendre a una trucada urgent.
Naturalment, dispensà els dos homes que Tom o algú havia enviat per fer de protecció al testimoni, dient que ell ja era prou per aquella feina i es dedicà a esperar allí, assegut, tota la tarda, només amb la companyia d’una màquina de Coca-Cola que l’encarava immutablement. De vegades s’aixecà, de vegades anà al quart de bany, però sempre alerta perquè a qualsevol moment podrien avisar-lo de que la dona s’havia despertat i que podria parlar-li, tal i com havia ordenat (si, amb tota la prepotència que havia aconseguit expressar).
Però aquell estat d’alerta a hores d’ara s’anava autoconsumint, fent que aquell fred portat per una inconvenient corrent d’aire només empitjorés la situació de la somnolència que creixia insistentment dins seu. Havia sigut un dia llarg i difícil. No havia pogut dormir gens, estava fent hores extres per l’èxit d’aquella investigació i havia sigut atacat per un vell boig que profetitzà la seva mort. No era d’estranyar-se que estigués exhaust. Però l’efecte de la cafeïna de les tres Coca-Coles que s’havia begut en les ultimes hores ja anaven perdent l’efecte i ara que gran part de les llums s’havien apagat, l’ambient frívol d’aquell típic passadís de hospital en el qual només s’encontrava ell s’havia tornat en un al•lucinogen i somnífer espectacle de llums i distants sorolls.
Deixà de mirar a la màquina de Coca-Cola per comprovar al seu rellotge que ja eren les 22:35. Pressionà encara més els seus braços contra el seu pit. Allò es feia interminable. S’imaginà si Syu havia descobert alguna cosa útil i el quant volia haver aprofitat aquella oportunitat per aprendre de ell, com el capità havia dit. Encara no havia trobat una explicació lògica que expliqués el perquè de la insistència del tinent en que ell es quedés allí. Però es tractava de Syu, algun motiu hauria. I també...
La màquina de Coca-Cola, de l’interior de la qual era alliberada un aura que, entremig aquella obscuritat, aparentava pertànyer a una divinitat oblidada, va fer un soroll metàl•lic, alguna cosa del motor de refrigeració. Scott pestanyejà pesadament, mentre la seva respiració s’anava fent més i més relaxada.
I també s’havia qüestionat sobre el vell. Per un moment considerà la possibilitat de que ell de veritat volia fer-lo adonar-se d’alguna cosa que li anava a passar, però no podia trobar lògica en les seves paraules. Scott no havia fet rés a ningú, apart d’alguns delinqüents. No s’havia relacionat mai directament amb un cas on la màfia o els líders del tràfic fossin protagonistes. Apart de què, la credibilitat de l’home era fulminada quan es recordava de que havia citat uns “Déus” que volien la seva mort. Era increïble...
Entremig els ulls semitancats, pogué veure com la lluminositat de la màquina, sempre tan estàtica al seu racó, començava a expandir-se lenta i inexplicablement. Poc a poc les parets anaven guanyant aquella tonalitat roja i immaterial. El terra i el sostre semblaven anar desapareixent, donant lloc al buit. Ja no sentia com els seus peus xafaven el llustrós pis blanc. No. Només sentia com aquella sensació de que la gravetat era anul•lada li anava envaint el cos, acompanyat d’una escalforeta més que confortable. I no l’importava. No mentre es trobés calent.
Era increïble com el nombre de persones en aquella situació (sense llar, diners o sanitat mental) anava creixent progressivament en aquella era. Aquella era de suposada prosperitat, la culminació de l’omnipotència de la humanitat. Increïble com, paral•lelament a aquest colossal progrés del que tant es parla, les persones van caient una a una en la bogeria. Potser anaven a un ritme massa accelerat, sense adonar-se de que tot el que els espera en el futur és la pròpia destrucció.
“Ja, però tu no tens problemes més immediats, germà?” Preguntà una veu infantil, que semblà vindre de la seva pròpia ment. Una veu molt familiar. Amb aquella tonalitat dòcil, naixia en algun lloc amagat de la seva ment i s’escampava per tot el seu cos, com si reforçant la seva escalfor.
Era veritat. Encara tenia que treure totes les informacions possibles de la dona en coma en una d’aquelles múltiples habitacions. Així ell i Syu podrien agafar al criminós, donar el cas per tancat i Scott per fi podria demanar la seva promoció a sergent. Si, la resta no importava en aquell moment...
“Germanet bobo! No vull dir això.” S’escampà amb encara més intensitat la veueta al seu interior “Em refereixo al què faràs respecte als Déus.”
Els Déus?! Una altra vegada li apareixien amb aquella història. Scott pujà la seva mirada per fixar-la en el logotip de Coca-Cola, que es tornava una mica disforme entremig aquella massa de llum surrealista. No hi havia ningú allí, però tot i així no es mogué. No l’importava, tampoc. Aquella veu no li feia mal, molt pel contrari.
“Escolta’m, Scott. Sé que tot això que estàs fent és per compensar-te per no haver pogut ser capaç de defensar-me aquell dia...”
Què es sabia ella? Què podia saber una veu que ressonava insistentment al seu cap? Què podia saber la seva germana? Què podia saber un maleït mort?
“...però si segueixes amb això seràs castigat!” La veu es tornava suplicant i plorosa, com una noia demanant més un caramel a la seva mare “Estàs arribant massa lluny, Scott. Per favor, atura’t ara que tens temps.” Demanà la veu, més intensa que mai.
Calla’t! Calla’t, calla’t, calla’t! Aquell era decisió seva, ho feia perquè si! I li sortiria bé. Cap Déu o divinitat podria impedir-lo. Apart de què...
“Germanet, et recordes quan el pare et va pegar per una cosa que havia fet jo? Però per defensar-me no vas dir rés al pare. Aquella nit em vaig disculpar amb tu.”
Si, Scott es recordava. Era una nit de Juliol... O Agost? És igual, hi eren de vacances d’estiu. La seva germaneta havia trencat una copa del seu pare, el qual en adonar-se va creure que havia sigut el pobre noi. Les marques del seu cinturó van romandre al seu cul per una setmana. Era una copa molt estimada per ell.
“Ara estàs fent lo mateix. Per disculpar-te amb mi per no haver sigut tu el que tingué que morir aquell dia t’estàs sacrificant, poc a poc despertant l’ira dels Déus.”
De veritat no sabia de què parlava. S’havia fet policia per poder protegir als demés, per poder evitar que... Altres persones també patissin un trauma com el seu. Apart de ser una bona manera de canalitzar tot el seu odi cap a l’assassí de la seva germana. Però no creia que s’estava sacrificant, ni molt menys. Feia temps que no es sentia tan viu, apart de que els tractaments amb la psiquiatra...
“Ara ho veig... T’has perdut en la bogeria. Pobre germanet...”
-Senyor Scott...? Senyor Scott! – Li cridaven, al principi amb timidesa, però pujant gradualment el volum.
Scott obrí els ulls una mica sobresaltat, despertant-se d’aquell estat de somni lleuger. Aparentment havia dormitat una mica en aquella incòmoda cadira de plàstic d’aquell encara obscur passadís de l’hospital. No hi havia cap senyal d’aquell escenari oníric que l’havia envoltat. Només la màquina de Coca-Cola que segui encarant-lo amb la seva brillantor i el soroll del seu motor. Sacsejà dissimuladament el cap per despertar-se del tot i mirà a la font de la veu. Una infermera li mirava amb una expressió de certa curiositat.
-La pacient de l’habitació 289-F s’ha despertat. Has demanat que quan això passés que et cridéssim immediatament, així que... – Seguí ella, amb una mica d’inseguretat.
-Ah, si, si, moltes gràcies. – Contestà ell, mirant al rellotge. Ja passaven de la una i mitja del matí. Havia dormit una estona considerable. S’aixecà de la cadira i va permetre que la infermera el guiés fins l’habitació de la dona agredida. – Quina és la seva situació?
-Ara que s’ha despertat ja podem quedar més tranquils. Les seves ferides ja no representen un gran perill. Sobreviurà, però encara hem de comprovar el seu estat psicològic. La pobre ha patit molt...
Scott es desconnectà per un moment del que deia aquella jove noia, més o menys de la seva edat per provar de recordar-se del somni que acabava de tindre. Però li resultava impossible, pareixia un fet molt llunyà, molt irreal. Allò el deixà molt inquiet. No tardaren, però, en arribar a l’habitació 289-F, llavors deixà aquests pensaments per dedicar-se a la seva feina.
A l’habitació ja hi eren, disposats un a cada costat del llit, el doctor amb el que havia parlat abans i una altra infermera. Ambdós es van girar cap ell quan entrà, amb expressions serioses, les quals Scott ignorà per posar els ulls directament en la dona que hi era, immoble, llit. Era idèntica a la foto que havia vist a l’apartament, amb l’única diferència dels hematomes dispersos pel seu rostre i els punts que l’acabaven de fer. Tenia els ulls semioberts, dedicant una mirada sense vida al sostre, i no expressà cap senyal d’haver notat la seva presencia.
-Et demano que, per favor, siguis el més breu possible. – Demanà el doctor, dirigint-se directament a Scott. El metge portava unes ulleres gegantines i una veu expressant pura exhaustió. – I que també evitis un to de veu agressiu. S’ha de tractar amb molta calma amb pacients així. – Concordant amb un moviment de cap, Scott es dirigí cap al llit, al costat del qual s’acotxà.
-Hola. – Saludà ell, amb la seva véu més amable que podia fer en aquell moment. En veure que ella no treia la seva atenció d’algun punt molt interessant del sostre, va continuar. – Sóc Scott, del 17è departament de policia i volia fer-te unes quantes preguntes... – Aquesta vegada pareix que va ser més efectiu.
La dona girà el cap lentament fins encarar-lo, amb la mateixa expressió d’abans. Scott esperà per la seva resposta, però en lloc d’això els seus ulls, mentre s’omplien de llàgrimes, es van obrir exageradament, així com la seva boca. I començà a cridar. Era un crit de pur terror i histèria, que semblava ser capaç de despertar a tot l’hospital. Scott no sabia com reaccionar, el què fer.
És quan sentí com una mà, amb fermesa, l’espentejava cap enrere fent-lo caure al terra. El doctor i les infermeres ja anaven a controlar-la. Amb una velocitat i coordinació que van deixar a Scott encara més estupefacte, entre els tres van aguantar al cos de la dona mentre omplien una xeringa amb un líquid incolor, el qual van injectar a la histèrica. Poc a poc, s’anà callant i tranquil•litzant, fins tancar els ulls i, amb una bella expressió de pau, quedar-se adormida. El doctor, desprès d’això, alliberà tot el seu alè d’una vegada i, sense mirar a Scott, li digué:
-Et demano que, per favor, et vagis d’aquí. Ara mateix.
No va ser necessari repetir-ho.
∞∞∞∞∞∞∞∞∞
Aquella nit Scott arribà al seu apartament tan exhaust que simplement s’oblidà de la seva medicació. Gràcies a això, patí una nit plena dels més diversos malsons, u darrere l’altre. El més increïble és que no es despertà en cap moment durant la nit, només quan el seu despertador sonà, cridant les 10:30 del matí, alliberant-lo de ser perseguit per una gegantina ombra que reproduïa amb perfecció als crits de la pobre dona que a aquelles hores encara estaria dormint, gràcies a la gran efectivitat de la medicina intravenosa.
Una mica atordit, no s’apressà en arribar a la feina aquell dia, fent mig hora tard. Allí es trobaria amb Syu, a qui narrà tot el que passà a l’hospital, tret de que s’havia adormit. Però el tinent no demostrà tanta sorpresa com es pensava Scott que faria.
-Heh... – Dedicà una rialla mig dissimulada abans de tot, quan el seu company terminà la seva història. – Aquella dona va patir un trauma immens. No m’estranya molt la seva reacció. Potser tinguis certa semblança amb el criminós. – Comentà per últim, entre noves rialles.
-Per favor, no juguis amb això. – Contestà Scott, una mica decebut amb la reacció indiferent de Syu, però més tranquil pel seu fallo no haver sigut tan greu. – I tu vas tindre més sort a les investigacions? – Indagà ell, volent canviar la direcció de la conversació.
-Si, si. Segons una gran amiga seva, aquesta dona va mantindre una relació amb un dels set reis de la droga de la ciutat. Però d’això fa temps i no puc trobar cap motiu per matar-la ara, i no en aquella època.
-Potser que ella tingués algun objecte de valor per a aquest traficant. – Provà Scott. Era l’oportunitat perfecta per aclarir un dubte que li molestà tota la tard del dia anterior. – Tu vas agafar alguna cosa de baix del llit ahir, veritat? Què era? – Volia saber per què dimonis havia estat amagant del seu company un element de la investigació.
Però, per a la seva sorpresa, en lloc de dedicar-li un de les seves mirades simpàtiques, li clavà una mirada gèlida que li va fer sentir un intens fred a l’espina. La mirada que feia servir com arma infalible a qualsevol interrogatori. Scott es quedà parat, com si estigués hipnotitzat per aquella mirada digna de la més cruel de les serps, amb una expressió atònita. “Què passa?” pensà “Què he fet? Només volia saber...”
És quan cau en el mig de la mesa que els separava un bloc de folis enquadernat, per fi desconnectant ambdues mirades. Scott girà el seu cap per trobar-se amb la corpulència del capità Elrich. No semblava molt satisfet amb el que deia en aquell informe.
-Em podríeu explicar qui dimonis havia d’haver quedat de vigilant l’habitació de la testimoni del cas d’ahir?! – Merda! Desprès d’aquella confusió Scott ha sigut obligat a abandonar el centre mèdic i simplement s’havia oblidat de trucar a per un substitut per evitar qualsevol intent d’eliminar a la més valerosa evidència que tenien. – Resulta que ahir per la nit el mal parit es va aprofitar i matà a aquella dona i, aprofitant el ritme, es va fer una nova víctima.
-Què?! Com pots estar tan segur? – Preguntà exasperadament Scott. Sentia com el seu cor s’oprimia intensament per la culpabilitat, mentre obria l’informe i feia lectura dinàmica. Hi era tan casat, tan exhaust la nit anterior...
-Ho dic per dir alguna cosa. Una hora després de rebre una trucada de l’hospital, dient que havien trobat a aquella desgraciada morta per afixació amb el seu propi coixí, vam rebre una altra, acusant un múltiple assassinat i un rapte. Va passar a una casa a pocs metres de l’hospital. Tota una família aquesta vegada, apart de la filla més jove, la que va ser raptada. – Una dissimulada desesperació aconseguia lentament guanyar espai en la veu del senyor Elrich. – Ara haurem de donar prioritat a aquestos casos. Syu, per favor, vull dir-te una cosa al meu despatx. Tot sols. – Agregà, abans que Scott pogués almenys fer menció d’aixecar-se.
Últimament estava treballant molt poc al costat del seu company... Però allò era una de les coses que menys molestava a Scott en aquell moment.
∞∞∞∞∞∞∞∞∞
El cel rebia la seva magnificent tonalitat taronja i rosa de tots els finals de tard, donant a la jungla de formigó i metall una petita mostra del que la cada dia més densa capa de pol•lució no permet passar amb una gran riquesa de detalls. Una sensació onírica flotava per l’aire sec en aquell moment de transició d’un dia encara més calorós que l’anterior a una nit molt probablement gèlida com la dels deserts. Si, tot allò semblava ser un somni. Principalment per a Scott, el qual feia de tot per introduir la seva clau al pany de la porta del seu apartament.
Al•legant un mal de cap insuportable i un accés de marejos típics d’una passera, els quals li havien turmentat tota la tard en el departament de policia, impossibilitant-lo d’ajudar en les investigacions, acabà demanant la tard lliure al senyor Elrich, el qual la concedí tot i que amb mala cara. La confiança del capità en Scott havia sigut alterada considerablement amb aquell fallo gravíssim. Els remordiments es mesclaven al seu intens malestar quan obrí la porta i travessà el portal, xafant la penosa catifa que tenia a l’entrada, Però en fer-ho, sentí un soroll estrany i mirà al terra, on hi havia un paper, exactament sota la sola de la seva sabata. L’agafà, amb curiositat. No era una carta, era simplement un tros de paper que probablement algú havia tirat per sota la porta. Allí deia, en una lletra molt mal feta, com si un esquerrer ho hagués escrit amb la mà dreta. A mesura que anava desxifrant les paraules, s’anava oblidant de la seva situació malalta i deixà que una ira incontrolable s’apoderés de ell. Així deia el full:
“Ah, Scott, Scott, Scott... Has sigut tan útil per a mi! Si no fos per la teva desastrosa participació en aquest cas, la meva situació no seria la millor possible. Per això, vull recompensar-te. Ven a veure’m immediatament al Barri Saint James, C. Paul Ricard 101, si vols salvar a la preciositat que tinc amb mi.”
Oprimí amb força al paper entre els seus dits mentre una escalfor s’apoderava del seu cos. Aquell maleït. Aquell maleït psicòpata estava jugant amb ell! Tenia a Scott en el palmell de la seva mà, ballant com un ninotet, TORNANT LA SEVA FEINA MÉS FÀCIL! Aquests van ser els pensaments que ompliren el cap de Scott mentre ell, desprès de tirar el paper al terra novament, comprovava la munició de la seva 38mm, sortia de casa un altre cop sense ni tancar la porta, posava el motor del seu mediocre cotxe i conduïa temeràriament pels carrers tan ben coneguts per ell. No necessitava mirar aquella direcció dues vegades per saber que es tractava de la seva antiga casa.
“Et té ben agafat, germanet. Què faràs?” Li preguntà aquella veu interna, aquesta vegada reproduint-la conscientment al fons de la seva ment. Que què farà?! Obrirà un forat gegantí al mig del front d’aquell desgraciat, és el que farà. “Això no acabarà bé. Ho saps, veritat?” Si, si, si, clar que ho sabia. En el fons sabia que el cert seria haver avisat als seus companys i, amb calma, haver traçat un pla d’abordatge a la vella casa de Scott. Anar tot sol era demanar la mort, principalment si tenia una ostatge. Però si el que volia era tornar-ho personal, ho havia aconseguit. “Jo que tu em tranquil•litzaria. Tot això només ha passat perquè no has sabut tranquil•litzar-te. És la bogeria apoderant-se de tu, germanet.” Però que estava pensant?!
La tonalitat ataronjada ja havia donat lloc a la obscuritat de la nit sense estrelles i sense lluna. Scott tallava els carrers a gran velocitat, gairebé ignorant els vianants, senyals o altres cotxes, escapant per poc de dos o tres accidents. El Saint James, un barri antic de la ciutat i famós per les seves residències tranquil•les i de gran qualitat i on visqué Scott fins los 18, quan prestà el servei militar, desprès del qual entrà com a oficial de la policia militar en el 17è D.P., guanyant així el dret de viure tot sol. Feia gairebé dos anys els pares de Scott, realitzant un vell somni, s’havien anat a viure en un pis a la platja, deixant a la vella residència de la família desocupada. No era de les millors del veïnat, “però tenia el seu encant”, com havia dit la seva mare més d’una vegada. Quan començà a passar per carrers una mica més estrets i amb menys moviment, amb arbres als dos costats les copes dels quals formaven un arc natural sobre els cotxes, va saber que ja havia arribat.
S’aturà davant del Carrer Paul Ricard, 101, de qualsevol manera. Sense ni almenys respirar, saltà del cotxe empunyant amb força la seva arma i creuar el jardí, ja ple de fulles seques. S’aturà davant la porta de magne i pegà tres cops, involuntàriament igualet a com feia de menut quan tornava de jugar al carrer. Bons temps. Principalment quan era la seva germaneta qui li obria, fent qüestió de rebre el seu germà i donar-li la “benvinguda”.
Ningú contestà. Ni la seva germana, ni l’assassí i segrestador.
Esperà dos minuts abans de picar novament. Novament ningú contestà. Temorós de que tot no passés, com a mínim, d’una broma pesada, provà de girar el pany. Estava oberta! Obrí la porta i entrà, fent de tot per ignorar la pols que envaïa el seu nas sensible. A fosques, caminà pel passadís d’entrada, cercant l’interruptor i apuntant el seu 38mm al no res. El trobà i engegà les llums. No hi havia ningú en el passadís per rebre l’invitat, apart de les ombres que feien els mobles, desocupats de qualsevol tipus d’objecte de valor. Cinc o sis passades desprès, entrà en el menjador, l’interruptor del qual trobà més fàcilment. Quan la corrent elèctrica travessà el lleuger fil de coure dels llums i eliminà la predominant foscor, Scott es deparà amb una escena que va fer tremolar lleugerament tot l’ímpetu guanyat per l’adrenalina, sentint com el mal de cap i les ganes de vomitar tornaven, forts com mai.
Al terra, sobre una catifa que la seva mare havia heretat del seu avi, on una bonica reunió de cérvols als marges d’un rierol era retractada, jeia el cos d’una noia de no més de deu anys. Amb una expressió terroritzada, tot i sense vida, fixava els ulls mort en un punt que Scott no podia definir. Les fonts de la sang coagulada que cobrien el cadàver eren tres forats oberts per un arma de baix calibre. Un al pit. Un a l’estómac. I un altre, fulminant, al front. Bang! Bang! Bang! Tres tirs sense pietat. Tal i com aquells que havien perforat la seva germana, anys enrere.
Però només es fixà per un breu moment en la noia. A un racó de l’espaiós menjador, al costat de la llar de foc de roques i formigó, hi era, dret i amb una mirada seriosa, aquell vell que l’havia abordat el dia anterior. El que li avisà sobre els Déus, la seva mort i tota aquella merda. Era ell l’assassí?! Aixecà automàticament la seva arma de foc, aprofitant la relaxació de l’altre. Però el vell ni s’immutà sota l’amenaça de l’arma.
-Has tardat més del que creia. – Comentà l’home, vestit de la mateixa manera descuidada de l’altre dia, com si Scott fos un invitat de la seva barbacoa familiar que ja havia començat.
-Calla’t! CALLA’T! – Ara que el tenia davant seu, no podia evitar les seves mans de tremolar d’emoció. Tindria la seva venjança per tota aquella humiliació. Si! I el senyor Elrich li donaria la punyetera promoció a sergent. Només tenia que matar a aquell mal parit. Només pressionar una miqueta el gallet. – Per què ho has fet? – Les paraules no li sortien com volia del nerviosisme. – Per què la has fet d’ostatge només per atreure’m? Què t’he fet jo?! – No volia saber-ho. Pressiona el gallet! Fes-ho! FES-HO!
-Ha, ha, ha, ha! – Rigué ell, amb ganes. – Com m’ho pensava. Has simplement ignorat la meva alerta i has seguit la teva lògica quan en realitat estàs pres per la bogeria. Ha, ha. Pobre, pobre noi. – Dirigí la seva mirada cap al cos mentre caminava en la seva direcció, lentament. – No t’equivoques en pensar que jo soc l’assassí d’aquesta noia. Desafortunadament per als dos així és.
-Però per què? I què té això que veure amb mi? – Preguntà exasperadament Scott, les rialles del vell posant-lo cada vegada més i més nerviós, però sense mai deixar d’apuntar amb precisió la seva arma de foc al mig del cap del vell mentre aquest caminava.
-Això hauries de saber. Scott Thompson, un jove que, en aquesta mateixa casa va haver de veure com es moria la seva germana per mans d’un vulgar lladre quan només tenia déu anys. Impotent. Va ser increïble com has pogut suportar aquesta pressió psicològica, vencent la lluita contra la bogeria que insistia en dominar-te. Ha sigut la teva obsessió per tornar-se policia per compensar-se de no haver pogut fer res amb per la seva germana el que t’ha mantingut sà per tants anys. No les hores de teràpia psicològica. No les drogues que et receptaven per a que tinguessis un somni més confortable, sense ser obligat a reviure aquella escena. Poc a poc, has anat acumulant aquesta pressió en un raconet al teu interior per a que intervingués en el teu somni. I ara que ja el tens... Aquesta massa s’havia tornat demesiat gran per ser continguda. – Per fi havia arribat al cos de la noia, la qual es dedicà a analitzà detalladament amb la mirada, mentre seguia parlant l’historia de Scott. – No tardaria en explotar en alguna cosa més que somnis turbulents, mals de cap i records inquietants. En una cosa reial, en una via d’escap reial. – En dir aquelles paraules, s’acotxà i passà el seu indicador en torn de la cavitat produïda pel projectil al front.
-Com... Com saps tu de tot això...? – La véu de Scott ja no volia sortir. Tenia la gola seca. Acabava de sentir coses que ni ell sabia sobre ell mateix d’un probable psicòtic. I cada una de les seves paraules anaven carregades d’una tan irrefutable veritat que deixà el jove amb por. Por del que vendria, del que sortiria de la boca d’aquell home. Però hagué d’esperar una mica.
De sobte, travessant les finestres plenes d’una considerable camada de pols, un intens foc de llum il•luminà l’interior del menjador, tornant els llums del sostre obsolets. Es podien sentir diverses passades pel jardí i indesxifrables veus ressonaven. Una, però s’imposà damunt de totes les altres gràcies a un altaveu. Scott la reconegué immediatament com sent la del capità Elrich.
-Per favor, rendeix-te i surt amb les mans al cap!! Tot el perímetre ha sigut encerclat per les nostres unitats, no tens cap tipus de sortida!! Si presentes una bona cooperació, això podrà reflectir en la teva pena!! – La seva veu, al ser absorbida pels timpans de Scott, va causar al jove una sensació de victòria i satisfacció que ni el fet d’apuntar a l’enemic amb un arma de foc l’havia produït. Aquella era la culminació de la seva victòria. – Enviarem un home per a possibles negociacions!! Si realitzes qualsevol acció sospitosa, obrirem foc!!
Un negociador?! Llavors no sabien que Scott hi era allí. Apart de què, com havien descobert que l’assassí feia la seva antiga casa com amagatall? Eren moltes les preguntes que volia fer al negociador quan entrés. Un cop contra la porta. Silenci. Nou cop contra la porta. Silenci. El tercer no va vindre, ja que el negociador s’adonà de que la porta hi era oberta.
-Els Déus ja han mogut les seves peces, Scott. Escac i mat.
-Syu?! – Indagà el jove, en veure que el negociador es tractava del seu company oriental. Sempre apuntant el seu 38mm al vell, es girà mínimament per fer un bell cop d’ull a Syu, que s’havia quedat parat al passadís, amb un rostre de pur fàstic en veure aquella escena. Expressió que donà lloc a una frivolitat encara més intensa que la que ell li havia dedicat a Scott aquella tard. – Crec que arribeu tard, ja tinc tot controla... Però què fas?! – El seu company empunyà a una velocitat sorprenent la seva arma i l’apuntà directament al pit d’en Scott, el qual no es podia creure.
-Scott, no sé a qui estàs apuntant aquesta arma, però és millor que la deixis al terra ara mateix. Si no vols que et dispari. – En dir aquestes paraules, va fer una passada cap avant, amb les cames ben flexionades. – Sota tres acusacions d’assassinat, una acompanyada de segrest i altra d’agressió, Scott Thompson, estàs pres.
El jove volia riure d’aquelles paraules, però la seva estupefacció no li permetí moure cap muscle del seu rostre. De què estava parlant Syu? L’havia enganyat aquell vell també? Seria possible?
-Però què dius, Syu? Jo ja tinc el vertader assassí, és aquest vell que...
-Scott, ja n’hi ha prou. No hi ha més ningú en aquesta casa.
Com navalles, les paraules de Syu van tallar l’aire per penetrar a la seva pell. Ràpidament, Scott girà el cap novament per certificar que el vell no s’havia escapat, per art de màgia. No. Allí hi era ell, amb un somriure demoníac. S’havia aixecat i caminava en la seva direcció. Ell va fer una passada cap enrere i rés més per una advertència de Syu. “Què està passant aquí?” Es preguntava, els ulls oberts de bat a bat. “És que ell l’està ignorant? Què està passant?!”
-Com deia, no t’has equivocat en acusar-me de la mort d’aquesta noia, o de les altres. Però el vertader assassí ets tu, Scott. Què soc jo? Jo només soc una petita part de tu, la part creada a partir de tota aquella massa de pressió que vas anar emmagatzemant. – Allò no estava passant... Havia de ser un somni... – Mentre tu tenies aquells agonitzants malsons, jo m’apoderava del teu cos per descarregar tota aquesta pressió de la manera més efectiva possible. Reproduint totes les vegades possibles aquella tan odiada escena. Saps què? – Agregà, al final. – Vaig tindre aquesta idea de la senyoreta Eva. Quan et va explicar que, per a ella, la millor manera de curar-se un trauma era exposant al subjecte al mateix. Heh! Al fi no van ser tan inútils aquestes seccions.
-E... Estàs malalt... – Balbucejà Scott. El vell s’aturà, amb el rostre a pocs centímetres de l’arma.
-No. Ho ESTEM. Tu em vas crear, tu em vas alimentar i tu em vas alliberar. Tu ho vas estudiar per entrar en la policia: Quan un gos gruixut mossega a algú amb gravetat, el gos és sacrificat i el seu amo ha de pagar una indemnització prou generosa, veritat? Perquè és culpa seva per no haver-lo sabut crear. És lo mateix, completament lo mateix. Som la mateixa persona, llavors estic tan malalt com tu.
-Scott! – Vociferà Syu, sense moure’s de on hi era. – Per favor, deixa l’arma al terra. Tu no estàs bé, necessites ajuda! Nosaltres et ajudarem, però has de deixar l’arma al terra, No vull fer-te mal! – Però Scott ja no el sentia.
-Però la ment humana és una cosa sorprenent. Som com màquines. En veure que alguna cosa surt del control, sempre hi ha algun dispositiu per amenitzar les conseqüències. Però l’única solució que els Déus van trobar de fer-me... De fer-te parar va ser aquesta. Els desgraciats em van utilitzar, obligant-me a atraure’t a aquesta trampa. – Tots els músculs de Scott estaven congelats. Per això no reaccionà quan el vell passà la seva rugosa mà pel braç estès del jove fins arribar a l’arma. – Jo feia crims perfectes, deixant enrere zero evidències, fent que tot no aparentés rés més que una desaparició. Però en aquests últims casos, els Déus m’obligaren a deixar evidències. Com el collar que el pare ens va donar al nostre aniversari de dotze anys, sota el llit d’aquella dona. Probablement va ser el que portà Syu a sospitar de tu. – Llavors era allò... Aquelles mirades, aquella necessitat de tindre’l lluny, la necessitat de saber quina seria la reacció de la pobre dona en veure el seu agressor i l’assassí de la seva filla... Tot perquè Syu ja sospitava, i tot per un collar que tant havia vist el seu company utilitzar. Els dits del vell es van tancar al torn del 38mm, traient-la amb suavitat i sense trobar cap tipus de resistència de la mà de Scott.
-Aquestos Déus... Qui són? – Preguntà ell, fent servir un esforç increïble.
-No són ningú. – Contestà el vell, mentre apuntava l’arma contra el cap de Scott, el qual ni s’immutà. Per a què? – Tot són coses de la teva ment, noi, elements de la realitat d’un xicot pres per la bogeria. Jo, particularment, no tinc motius per seguir amb això. Tard o d’hora sucumbiries a la insanitat i jo ja no podria fer el meu paper secundari tan confortable. Llavors, vaig preferir accedir a les exigències del més intern de la teva ment, i fer-te parar. Si, aquell raconet per al qual els altres encara tenen alguna importància.
-SCOTT, NO HO FACIS!! – La veu de Syu, però, no va ser capaç de superar el soroll de l’arma que, segons el seu punt de vista, el propi Scott havia apuntat per al seu cap.
-Mentre jo he existit has sigut feliç, Scott. I jo he sigut la teva perdició. – Continuava dient el vell, mentre el noi que encara vestia el seu uniforme blavós de la policia de la metròpolis on havia nascut i crescut, sentia com el projectil li penetrava el crani i el cervell en una velocitat molt reduïda. – Però crec que ha sigut una oferta justa. Un pacte amb el teu dimoni intern, Eh? Com aquell llibre que tant t’agradava d’adolescent.
I, per fi, callà. Mentre Scott queia al terra cada vegada més i més lentament, va perdre la visió del cos vell i fanfarró. De fet, tot el que pogué veure en aquella petita fracció de segon abans de perdre totalment i eternament la consciencia, va ser com podia, per fi, tocar la mà de la seva germana amb la seva. Això li va permetre somriure. Tot que el seu cor ja havia deixat de bombejar, la seva respiració s’havia extingit i totes i cada una de les neurones del seu cervell, nova llar del projectil de la seva pròpia arma, ja havien deixat d’exercir la seva funció, els seus llavis es van contraure en un lleuger i casi imperceptible somriure. Ni una llàgrima, ni un últim alè. Simplement un solitari somriure en el pàl•lid rostre del jove Scott, amb cada una de les seves parts jaient en aquell gest que no constà en l’informe sobre aquell cas, arquivat i tancat per a sempre en un gèlid calaix de metall.

FI