A silly and very crappy narrative I did for school's contest. I'm working into another, so this one was a quickly, more or les... It's pretty fun, anyway x)


El sol irradiava amb una arrogància que arribava a fer ràbia. Tacant amb la seva intensa lluminositat el blavós i completament net cel d’estiu, donava a la població d’aquell petit poble el disgust d’haver d’aturar aquella calorosa tarda. Tot i que els termòmetres de mercuri disposats a les parets exteriors d’algunes casetes del més rústiques “només” marquessin els quaranta-tres graus centígrads, la agria sensació tèrmica era de, com a mínim, 60 graus.
Els vellets, els quals sempre es negaven a fer servir els aparells d’aire condicionat que els seus fills, habitants de les grans ciutats i deixebles de la vida tecnològica, els van comprar amb totes les bones intencions del món, es disposaven mig morts en cadiretes pel carrer, aprofitant la més mínima bufada del vent. Quan en tenien prou forces de dir altra cosa que no pas “Ai, mareta meva, quina calor!”, xafardejaven tot el que no havien pogut xafardejar quan encara feia fred.
Ja gran part dels joves, com no, aprofitaven aquelles horetes d’insuportable calor per submergir-se en profunds somnis que els evitava haver de patir els efectes de la ressaca de la nit anterior. Altres, no tan afortunats, guanyaven els diner que tant necessitaven per arribar a la mateixa situació d’aquesta gran majoria collint les olives de baixa qualitat que algun familiar cultivava, cobrant un salari més que generós, però sempre considerablement miserable segons aquests treballadors per conveniència.
Però hi havia una jove que sortia d’aquests dos grupets. En una carretera rural a no molts quilometres del seu poble d’origen, la jove noia de (per fi) divuit anys i dos mesos hi era al darrere d’un Astra blanc amb unes pegatines que evidenciaven que es tractava d’un cotxe utilitzat per examinar a aquells aspirants a obtindre el tan somniat carnet de conduir. Utilitzat per aplicar les major tortures psicològiques a aquells que amb tant esforç havien superat l’examen teòric i que, en molts casos, havien gastat una quantitat depriment de diners en una auto escola per aconseguir superar aquesta tasca, el sumus de l’emancipació.
El cotxe anava a una velocitat de, aproximadament, quaranta quilometres per hora, conduït per un gitano d’uns quaranta anys. La seva expressió era marcada pel malament que li anava l’examen, esforçant-se al màxim per no dirigir una penosa mirada suplicant al examinador. El qual ni s’immutaria. Que va! No ell, Alfons Grape, el més vell i rígid examinador que aquella decadent regió posseïa per evitar que els imprudents que omplen els pobles d’agafar legalment un cotxe i posar en risc la vida de milers de milions de persones. Ok, no tant.
Frunzint el seu front, apuntava frenèticament alguna cosa en una llibreteta amb una lletra molt pulcra, tot i el sacsejar del cotxe. L’aparença d’aquest home de seixanta-cinc anys recordava perfectament a un d’aquests oncles solters que ens fa goig o fins i tot por d’haver de trobar per Nadal quan som nens. I, moltes vegades, quan som adults i tot.
Al seu costat dels seients del darrere , apegada contra la porta, involuntàriament obrint el major espai possible entre els dos, la nostra protagonista (i, per què no, intrèpida heroïna) tenia la mirada fixa al seient del copilot, el qual era ocupat per la seva estimada professora de conducció, amb la qual havia gastat unes quantes hores i unes quantes desenes d’euros per setmana dels últims dos mesos. Era una dona corpulenta, a la qual només podrien enfrontar-se aquells vells monjos que saben quins punts del teu cos han de pressionar per deixar-te paralitzat. Si, aquells calbs, amb llargues barbes i que tenen més vitalitat que qualsevol jugador de futbol.
I, coincidentment, l’animal que feia l’examen era el seu fill. O així era com ella es referia a ell mentre cridava fet una boja quan ell s’equivocava en algun detallet, o sigui, molt sovint. De fet, la seva manca d’habilitat amb el cotxe era evidenciada pel fet de la seva actual localització. Havien sortit d’un punt determinat de la ciutat on es feia l’examen i es suposava que ell havia de completar un circuit determinat per l’examinador. Però aquell circuit (de forma alguna!) no incloïa aquella desèrtica i apartada carretera que ara recorrien a una velocitat decadent.
El senyor Grape, expulsant tot el seu alè per la boca, deixà d’escriure i aixecà el cap per dirigir la seva mirada, ampliada per la considerable graduació de les ulleres, al jove que semblava estar a punt de patir un atac nerviós ali mateix. Per fi digué, amb una véu aspra i carregada de sarcasme, però traspassant un tipus de tranquil•litat que els feia a tots tremolar, com si d’un assassí professional es tractés:
-El teu objectiu consistia en, senzillament, seguir les meves ordres, passant per la rota que vaig planejar amb tota la cura del món. Llavors explica’m com dimonis vam arribar a aquest fi de món, a quilòmetres de la ciutat?! – El seu to de véu no pujava, però no per això no intimidava cada vegada més a mesura que ho anava dient. El gitano va obrir la boca per contestar qualsevol cosa, però ell li tallà – Estàs suspès. Passa ara mateix cap al meu costat i deixa que la teva companya ens porti a casa.
“Què?!” Pensà ella. Mirà per la finestra de la seva porta i encarà aquell escenari inèdit per a ella. “No tinc ni idea de on estem, com aquest desgraciat vol que...” Però no va poder completar aquesta línia de pensament. Mig espentejada per l’examinador, va sortir del cotxe per canviar de lloc amb l’altre examinat.
-Ja t’ho diré jo per on haurem d’anar. Tu limita’t a posar el cotxe en marxa i seguir les meves instruccions millor que ha fet aquest inútil. – I senyalà a l’inútil al seu costat, el qual es mossegava la samarreta, les llàgrimes omplint els seus ulls menudets, esforçant-se per no plorar. – I ja em pots anar agraint, que t’ho podria posar molt més difícil. Però estic morint-me de ganes d’arribar a casa.
“Vaig, vaig...” Mentalitzà ella, posant-se impacient. S’acomodà el màxim possible al seient del conductor; el reclinà, ajustà l’espai per posar les cames, mogué mínimament el retrovisor i, per fi, allisà el volant, sentint la confortable i escalfada textura del mateix. En tindre consciència del quan fort anava el sol contra els seus ulls, anà amb la mà a baixar la visera, però s’adonà de que ja hi era. Va frunzir encara més les seves celles i girà el cap, per pegar una miradeta a la seva mestra de conducció, buscant una mica de reforços psicològics. Però la gegantina dona hi era recolzada contra el plafó, plorant fet una nena en veure a un Pare Noel d’un centre comercial traient-ne la barba falsa. “Pareix que estic tot sola...”
Amb els ulls fixats en el brillant logotip de Opel al centre del volant, com si demanant forces, s’inclinà lleugerament cap avant i, controlant satisfactòriament a la seva tremolant mà, girà la clau al contacte, sentint com la mirada d’aquells ulls de falcó li punxaven l’espatlla, deixant-la encara més nerviosa. El motor 1.5 Diesel va fer un soroll intimidador, però amb un gemec es va morir.
La calor s’accentuava cada vegada més, però una suor freda començà a ocupar el seu front. Tragant saliva, provà d’ignorar al exageradament alt soroll del boli del senyor Grape que lliscava al petit quadernet, i girà una vegada més la clau de la qual penjava un clauer multicolor de l’autoescola on treballava la geganta al seu costat que no deixava de fer gemecs i expulsar totes les seves desgràcies reprimides en una única sessió de plorera. El motor l’esperançà amb un nou ronc, més llarg, però novament va fer un gemec (encara més alt que els de la dona!) i s’afonà.
Noves relliscades al quadernet. Ella apretà les dents i els seus dits entorn del volant, patint una mica amb la reacció de la seva pel amb la bagassa que cobria el mateix. Mirà al plafó central. L’aire condicionat hi era engegat, però no feia el més mínim efecte. Passant la llengua, ja mig seca, pels encara més àrids llavis, mirà decididament al carrer i, una tercera vegada, girà la clau amb les puntes dels seus dits. Tot el cotxe tremolà amb el rugit del motor, molt més viu que les altre vegades.
Però es va morir al mateix segon. Vaja, vaja, quin mal de cap aquesta calor li produïa... Una calor exagerada, com si un segon sol hagués sorgit per alinear una altra vegada les orbites dels planetes...
-Perdona’m, senyoreta... – Provà de recordar-se del nom de la nostra protagonista, però en veure que era inútil, seguí – Però si no pots ni engegar el cotxe jo ha...
-SI HO TROBES TAN FÀCIL, PER QUÈ NO HO FAS TU, ENANET DE MERDA?! – Cridà ella, per fi. El remordiment l’envaí segons després, però es sentí molt més lleugera i (vaja per Déu!) més feliç amb ella mateixa. De fet, el dia següent el posaria a pensar les altres alternatives que tenia, com per exemple “cigró de merda”, “calb de merda” i un nombre inimaginable d’altres insults acabats en “merda”. Però no només per haver tret del damunt el que volia dir durant tota aquella calorosa tarda. També per presenciar, quasi que en càmera lenta, com l’immutable expressió de seriositat donava lloc a una de la més pura ira. Ell no aparentava trobar persones prou coratjoses com per dir-li a la cara les seves imperfeccions estètiques molt sovint.
-Surt... Cotxe... Mateix... Suspesa! – Articulà amb molt de dificultat aquestes poques paraules que li sortien de la forma més estàtica possible. Enviant-ho tot a fer punyetes (si, molt i molt a lluny), tornà al seient del darrere i donà lloc per a que el vell tomés el comandament de la missió “tornada a la ciutat”, gràcies a la ineficiència dels demés. – Això es fa així, a veure si aprens! – I girà bruscament la clau, fent brillar al clauer multicolor.
BAM!
En fer-lo, però, un gran fumerol negre comença a sortir de la maquinària del cotxe desprès d’un sempre reconegut soroll d’explosió. El carburador o sigui el que sigui la cosa aquella, no pareixia haver suportat l’opressora calor que l’irradiant parell de sols oferia a la Terra, amb totes les bones intencions del món. Una hora després, els quatre hi eren transportats per una grua cap a la ciutat, passant irònicament per unes quantes parts del trajecte programat pel vell senyor Grape.


Fi