"Pra quê servem os anjos?
A felicidade mora aqui comigo
até segunda ordem
O outro agora vive minha vida
sei o que ele sonha, pensa e sente"

Bem, aqui está minha nova história, com a qual estou participando num concurso literário de uma cidade da região, cujo prêmio são generosos 450 euros.
A história por trás desta história é longa.  tioroy me pediu, há tempos, para que eu pensasse em uma história para um mangá. Eu pensei, mas acabamos desistindo da idéia. Tinha gostado tanto da idéia que até pedi permissao, meio de brincadeira, meio falando sério, pra transformar a idéia que tive num livro no futuro. Ele concordou xD
E foi quando vi o cartaz anunciando esse concurso. Tinha muito pouco tempo e estava morrendo de vontade de escrever esta história. Entao adaptei-a para um relato curto de, pelo menos, 15 páginas e deu nisto aqui que vocês nao vao conseguir ler. A nao ser que saibam catalão =3

Se ganhar o prêmio, eu posto um journal xD

Bem, esta é a história de uma garota que, ao morrer, vê-se destinada a transformar-se na nova Deusa da Morte, o que ela recusa reiteradamente. Tudo o que ela queria era uma morte tranquila, que a tiraria de toda a dor que sofrera em vida...

Ah, e o "Roy" que aparece na história é o personagem de  tioroy, criado por ele mesmo.

---

Per a què serveixen els àngels?


Una molesta sensació de distorsió de la realitat posseïa la seva ment i la impossibilitava de pensar, o fixar-se en els peculiars detalls d’aquell surreal escenari. Tampoc era capaç de moure qualsevol part del seu cos, o tindre la més mínima noció del seu cos, com en un somni. Si. Un somni.
Amb la seva visió torba i desenfocada podia albirar al seu davant el que aparentava ser la figura d’un gegantí i imponent arbre, la copa del qual emetia una ofuscant aura d’una tonalitat que pareixia anar variant. L’escenari que els envoltava era amagat per una densa cortina de la més negra foscor, que ni l’aura de l’arbre aparentava poder alterar.
No sabia què feia allí, però tampoc l’interessava raonar-ho. Estava cansada. Extremament cansada. L’única cosa que la mantenia amb els ulls semioberts era un extrem mal de cap que anava augmentant progressivament, com si alguna cosa l’estigués penetrant el crani. Sense cap altra opció, es limitava a encarar la magnificència que emanava l’arbre.
Quan per fi el mal de cap cessà, al seu lloc començà a sentir una veu, la font de la qual no podia definir, tot i que li pareixia que venia de la seva pròpia ment. La sentí atentament, tot i que sense entendre en un primer moment que aquelles paraules articulades per aquella andrògena veu, tan magnifica i titànica, significàvem un brusc canvi en el funcionament del món. Quan la veu per fi callà, tancà los ulls i deixà que aquella al•lucinació tomés tota la seva consciència.

∞∞∞∞∞∞∞∞∞∞

Els habitants d’un amagat poble de la costa sud-oest canadenca gaudien d’una calorosa nit, amb un cel pràcticament net de núvols que impedirien la constant vigilància de l’ull platejat que aparentava la lluna plena, serenament tacant el mantell blavós amb les seves companyes, que es dispersaven per l’infinit. La mar engolia tota l’arena i gran part de les roques de les platges impedint les caminades nocturnes dels amants, banyant-se amb la plata.
De fet, era molt difícil trobar, aquella nit, algú errant pels carrers o simplement tornant a casa desprès d’alguna festa o trobada. Ni el vent bufava amb la seva rutinària força, agitant les poblades copes d’una pròspera i serena primavera que assolava la regió. El silenci regnava, luctuós, el que només augmentava la bellesa al tranquil escenari.
A la part més alta del poble, una costeruda colina abordada per la salada mar que amb el temps havia esculpit una vertiginosa paret de roca, hi romania un pintoresc casalot de fusta que, amb una tonalitat platejada que li proporcionava la nit, feia d’irrefutable tòtem, venerat per les demés i humils construccions disperses pel territori, totes venerant la seva noblesa.
Al seu interior, en el passadís principal de la segona planta, els quadres, petites estatuetes i el carpet que folrava el grinyolant sòl de ben polida caoba, eren els únics testimonis del que la foscor provava d’amagar; una foscor frustrada per l’abundant llum lunar que penetrava la vella casa per una finestra oberta al final del passadís. Aquella tonalitat platejada, reflectida pel roig del carpet a les fines parets, omplia l’ambient amb una sensació de bella distorsió de la realitat, com si de un quadre del romanticisme es tractés. Així seria, no fos pel cos que jeia al mig del passadís.
El cos d’una jove noia, d’uns quinze o setze anys, que reposava bocaterrós amb el seu pijama blanc com el ivori. Amb un primer cop d’ull es diria que simplement dormia al terra, estirant-se d’una grotesca manera sota la radiació platejada, besant el carpet amb llavis probablement sense color i ulls sense brill, els quals s’amagaven baix el véu que formaven els seus cabells negres i sedosos, serpentejant sobre l’aura vermella. Però si es mirava atentament, no es notaria cap altre moviment que la petita reacció al vent de la lleugera roba que portava, cap indici de que respirés.
Al seu costat, apegada a la paret amb una expressió de confusa estupefacció, una creatura la mirava fixament. No era ni animal ni humà; les parts del seu cos que no eren cobertes pel negre sobretot revelaven un pelatge del color de la foscor. El seu cap seria el d’un gos negre, no fos pels verdosos ulls indiscutiblement humans que expressaven, inundat per llàgrimes, el terror en contemplar el cos als seus peus, també com els d’un gos. Els braços, apart del negre pelatge, era antropomòrfic, així com les mans, ambdues amagant la seva boca sota l’enlairat musell, sobre el qual reposava una part del seu sedós pel negre, una rèplica idèntica al que amagava el rostre de la noia, acariciat per la suavitat del carpet. Per aquesta creatura només existia el que es fixaven els seus ulls. La resta no passava d’una distant irrealitat.
És impactant veure com jeu, sense vida, el seu propi cos. Tapant-se la boca amb prou força, reprimint el mareig que aquella escena li proporcionava, no podia fer altra cosa que deixar que la seva ment treballés a mil per hora. No pogué aixecar la mirada per uns quants minuts que per ella van semblar hores d’un patiment immensurable. Fins que, per fi, es sobresaltà amb un soroll mínim a l’extrem dret del passadís. Girà el cap instantàneament i es deparà amb una nova creatura, similar a ella, apart del seu pelatge gris i el seu rostre més llobí. Vestit amb texans i una samarreta negra com els seus ulls, dues perles que la fitaven displicentment, el llop antropomòrfic portava lligat a les espatlles una gegantina falç que relluïa amenaçadorament.
Intentà articular alguna cosa, com un “qui ets” o bé un “què ets”, però tot que aconseguí va ser tremolejar la mandíbula de manera descontrolada. Desprès d’uns segons de contacte visual, el llop comença a caminar lenta i decididament cap a ella, sense desviar en cap moment la mirada. Aterrida, intentà aixecar-se, però va perdre l’equilibri i va caure, asseguda, al terra i allí es quedà, sense poder moure’s i observant l’aproximació de la creatura.
-Relaxa’t. – Va dir ell, amb una veu humana i, naturalment, masculina. Però continuà caminant amb aquella expressió una mica seriosa que no la deixava d’intimidar.
-Q... Què ets? – Preguntà, per fi, ella, amb la gola una mica seca. No hi havia gens de fermesa en les seves paraules, com si tingués por de la resposta. El llop es limità a somriure d’una manera peculiarment sarcàstica abans de contestar, cada vegada més a prop de la noia.
-Jo?! – La displicència en la seva veu era encara major que en la seva mirada, mentre que la seva falç es movia sinuosament darrere seu a mesura que caminava.- Jo sóc un devorador d’ànimes. Sóc el primer i únic Déu de la Mort. I tu, què ets? – Preguntà ell al final i s’aturà a unes quantes passades d’ella.
Agafada de sorpresa, es quedà mirant aquella creatura que, a cada passada que donava es tornava més i més fantàstica, apart de terrorífica. Els seus cabells, destacats pel contrast amb el seu pelatge gris, es movia amb la suau bufada del vent, sonant-li un tipus de “presencia divina” que ella no podia explicar. Sense contestar, baixà la mirada i analitzà per uns quants segons les seves pròpies mans amb aquella expressió de temor i perplexió que no volia deixar el seu rostre.
Aquelles eren les seves mans, cobertes pel pelatge curt i amb ungles afiladíssimes saltant dels seus llargs dits. Se li tremolaven. “Què sòc jo?”, es preguntava mentalment, la seva respiració accelerant-se. Veient que no contestaria tan d’hora, el llop tornà a parlar.
-Ets un àngel. Un dels pocs humans que arriben a guanyar una segona oportunitat, una segona vida. – El seu to de veu es tornava cada vegada mes seriós.
-Però... Això havia de ser aixi? Vull dir... Per què estic aqui? Per què estic així?! – Oblidant-se una mica de la por, anà pujant el seu to de véu i començà a gesticular, com si supliqués al llop.
-Perquè ets un Àngel de la Mort. Els éssers més maleïts de tota la Creació. – Les seves paraules punxaven el pit de la noia com ganivets. – No existeix el cel que t’esperaves, o el infern que temies. No existeix un Deu omnipotent o un dimoni manipulant les accions humanes. Tot el que existeix és un incomprensible cicle creat per Yggdrasil. Ella ja t’haurà parlat, no?
I es recordà de l’estrany somni que tingué en caure inconscientment en aquell passadís, quan encara hi era en aquell prim cos femení que dormia un somni etern a un parell de metres. Es recordà de l’arbre gegantí que li va parlar aquelles coses encara més estranyes.
-Però tu has dit que eres... – Començà a parlar, amb una véu sense energia.
-Saps què diferencia un déu d’un àngel, creatura? – Preguntà, desviant per un moment la mirada a la finestra oberta, la qual enquadrava perfectament a la plenitud de la lluna. – La immortalitat. Jo sóc el vertader predador absolut. Mentre que els Àngels de la Mort es mengen les ànimes dels cossos morts, jo mato i mejo les ànimes dels Àngels quan ja s’han amb prou ànimes per a que les seves siguin prou suculentes . – I dedicà una rialla sarcàstica a la lluna.
-Per què m’estàs dient tot això? Si simplement em vols menjar... – Es girà el cap i mirà a un racó de la paret.
-No estic aquí per menjar la teva ànima. Ni tampoc tinc interès en un fruit tan verd com aquest. No. He vingut a per una altra cosa. – La displicència havia tornat a la seva veu, així com les passades cada vegada més llargues en la seva direccio.
L’intensa sensació d’intimidació que s’havia amenitzat ara tornava amb encara més intensitat a mesura que ell s’aproximava. S’aturà davant seu i es corbà fins tindre el musell a pocs centimetres del seu. Podia sentir la seva respiració bufar suaument els pels del seu rostre. Posant el cap involuntària i imperceptiblement més enrere, deixà de respirar i esperà pel que anava a dir. Obrí la seva boca antropomòrfica i, apropant-la al peu de la seva orella de gos, mussità:
-He vingut a que em matis. – La displicència havia desaparegut, donant lloc a una seriositat encara més intimidadora. En sentir aquelles paraules una gèlida sensació va recórrer la seva espina.
-Què...? Per què...? – La confusió s’apoderava cada vegada més del seu cap, impedint-la de fer qualsevol cosa més que limitar-se a, penosament, demanar explicacions, mirant fixament un punt aleatori de la paret de l’altre extrem del passadís, amb la visió una mica bloquejada per un o altre fil dels cabells de llop. Sense apartar-se del costat del seu rostre, el Déu de la Mort contestà:
-Perquè Yggdrasil t’ha escollit a tu. Ho sé. Tots els altres Àngels de la Mort ho saben. – Cessà un segon per agafar una mica d’alè – T’ha escollit per substituir-me com la nova Deessa de la Mort. – Amb una de les seves urpes, amb molta naturalitat, començà a jugar amb els cabells que cobria la nuca de la noia, acariciant-los i entrellaçant-los. La noia es tragà una mica de saliva.
-N... No m’havies dit que eres immortal? Com se suposa que et mataré? Apart de què... – Amb una rialla nerviosa, li contestà i una altra vegada desvià la mirada al racó. – Encara que no ho fossis, no et podria matar.
- Yggdrasil m’ha tornat mortal, és clar. La immortalitat és una cosa molt relativa, menuda. Rés és etern, fins i tot les roques es deterioren per l’efecte del temps. – Ell anava afluixant el seu to de veu, poc a poc, a lo millor sense adonar-se – Tu saps què és viure cada dia amb la soledat envoltant-te amb els seus gèlids i punxeguts dits, oprimint la teva consciència i fent-te sucumbir poc a poc a la insanitat? Saps tu què és haver d’amagar-se de qualsevol altra creatura, ja que tard o d’hora acabaràs havent de matar-la i, cegat per la gana, menjar-se la seva ànima? Saps tu, creatura, què és servir a una identitat superior com si fos part del seu cos sent que aquesta és la causadora de tots els meus fantasmes? – La seva veu s’havia tornat un petit xiular casi incomprensible, però que arribaven a la immoble noia que s’esforçava per no començar a tremolar. – Saps què és aguantar tot això per milers i milers d’anys, esperant pel dia en el que per fi algú m’alleujaria el patiment, i quan per fi arriba aquest arriba... Em diuen que “no em podrien matar”? – El silenci que ho succeïa era, apart de molest, era un presagi de que una gran tempesta arribava.
-Jo... – Hesità per un moment, com si pensant les millors paraules per expressar-se, sempre buscant inspiració amb una mirada al seu petit racó – Jo he viscut una vida posseïda per la solitud. Per una malaltia, no podia sortir de casa i, per això, no he pogut conèixer ningú apart dels molts metges que venien visitar-me, encara que fos per llegir en la seva mirada que, a qualsevol moment, e podria morir. Els meus pares simplement havien deixat de vindre a casa cada setmana i hi era segura de que només els representava un destorb. Tot el que vaig voler va ser morir-me d’una vegada, poder escapar-me d’aquesta penosa situació. Tu m’estàs demanant que visqui aquesta teva turmentosa eternitat... No puc fer-ho. Vull que em matis tu. Vull morir d’una vegada tant com tu. – Per fi es callà, pronunciant l’última paraula amb tan poca fermesa que es podria creure que simplement pensava en veu alta.
Tot passà en menys d’un segon: El llop, tensant la mandíbula amb força, deixà de jugar amb els cabells de la noia i, amb una gran velocitat, pressionà el seu avantbraç esquerre contra el seu coll, espentejant-la amb una potència atordidora contra la paret que tenien al costat i, mentre l’aguantava firmament, sense deixar-la respirar, anà amb la mà que feien uns instants era entrellaçada als cabells de la nova àngel i empunyà la seva falç. Projectant un arc a l’aire, apropà la làmina al seu rostre i s’aturà a pocs mil•límetres de tocar aquell pelatge negre.
Tot i l’atordiment i la dificultat de respirar, entreobrí els ulls. El Deu de la Mort la dedicava una expressió d’un terroritzant odi, amb els seus ulls gairebé saltant de les òrbites, les seves dents llobines i la seva respiració descontrolada. L’aixecava uns quants centímetres del terra, el que només feia augmentar la sensació d’impotència. No trobava forces per reaccionar, tampoc. Serà millor així, no?
-CRIA INCONSEQÜENT! – Cridà, deixant-se escapar unes quantes gotes de saliva, que volaven per trobar el rostre de la “cria” – No em vinguis dient aquestes coses com si entenguessis, com si el teu patiment hagués sigut equivalent al meu! No tens el més mínim dret! – Addicionà una mica més de pressió mentre agafava alè a grans cops – I també, sense un deu de la mort el mon sucumbirà al caos! Aquest maleït cicle per al qual vaig treballar tot aquest temps es trencaria, els àngels de la mort creixerien i creixerien de manera descontrolada i Yggdrasil seria obligada a eliminar-ho tot i començar del zero! És això el que vols? Que tot el món sigui avortat per les teves paraules egocèntriques? Has sigut maleïda per l’arbre sagrat, enfronta’t i accepta la realitat! – Cada crit d’aquella enrabiada semblava fer tremolar la paret contra la qual tenia les espatlles apegades.
- No m’importa... – La seva véu fluixeta provava de sortir entremig la pressió a la seva gola. En veure que parlava, el llop afluixà una miqueta la seva premuda, el que la va permetre omplir una vegada més els pulmons amb aire – NO M’IMPORTA GENS! – Cridà, amb tota la seva força amb una véu estrident i plorosa. Dels seus ulls apretadament tancats fluïen dos petites fonts de llàgrimes que brillaven amb la sempre espectadora lluna que fora d’aquella casa irradiava gloria. – Per què m’importaria amb un món que mai he pogut conèixer? Amb persones que mai he pogut veure? Per què em preocuparia si tot això que per a mi no ha existit mai fos destruït? Tot lo que jo vull és acabar amb això, així que mata’m! MATA’M!! – Els seus grits arribaven a superar els del llop, però no presentaven l’odi d’aquest, però si, una genuïna desesperació mesclada amb la súplica.
El Deu de la Mort es limità a tornar a infringir la pressió al seu coll amb força i a aproximar encara més la làmina del falç al seu ull dret, respirant amb encara més dificultat, amb els ulls encara més saltats, però sense dir rés. Ella s’esforçà per mantindre els ulls semioberts, esperant per una resposta.
Amb un grunyit, allunyà l’arma i, amb brutalitat, tirà a l’Àngel de la Mort al carpet. Va fer unes quantes passades cap a l’altra direcció i allí es posà, d’espatlles cap a ella. La noia, ja sense aguantar tota aquella pressió, començà a plorar, provant sense èxit d’amagar els sanglots que periòdicament s’escapaven entre les llàgrimes i els petits gemecs, mentre que es tancava el rostre amb els braços creuats.
-Els Àngels de la Mort són gairebé immortals. – Començà a dir ell, retornant una mica al seu to de véu normal, mirant a la lluna per la finestra – No es poden morir per causes naturals com els humans, ja que vivim a una realitat alternativa a la seva i als altres éssers vius. Però el seu cos és vulnerable. – En dir aquestes paraules, mogué el falç amb destresa i el posà a les seves espatlles, on s’aguantà tot sol d’alguna manera. – Ara que ja no tinc la immortalitat, els Àngels de la Mort repartits per tot el món m’estaran buscant desesperadament per matar-me i poder fer-se immortals. No sé si ignoren el que podrà passar o si simplement no els importa, però faran de tot per evitar el naixement d’un nou Deu de la Mort.
- Per què... Per què t’importes tant amb el món? – Preguntà ella, entre gemecs – Què hi ha d’especial en aquest món? No eres... tu el que volies... Morir més que ningú?
-Suposo que Yggdrasil no t’ha dit rés sobre el significat de la vida, veritat? – Bufà ell al cel tacat de menudes estrelles – T’has preguntat mai el per què de de la teva existència o la del món?
-No... No vaig creure mai en Déu, tot i que vaig fer que així era durant tota la meva vida. – Per fi deixava de plorar, però no deixà de tapar-se el rostre amb els braços. – Però moltes vegades em vaig preguntar el per què de la meva inútil existència, o el per què de la meva condició.
- Cada ésser viu té un ànima, el cos del qual és simplement un recipient. – Començà ell – Les ànimes són l’essència d’una creatura, tant la seva naturalesa com les seves memòries són emmetzinades en ella. Quan aquest ésser viu es mor, un Àngel de la Mort la troba i se la menja, absorbent tota la informació que processada i guardada per l’ànima d’aquesta creatura per a la seva pròpia. Llavors, quan per fi sento que un d’aquests Àngels de la Mort ha absorbit prou memòries a la seva ànima, una gana incontrolable s’apodera de mi. Sóc obligat a matar-li i menjar-me la seva, donant totes les memòries a Yggdrasil, de qui faig part... O feia, almenys. És un simple cicle.
- No ho entenc... Per a què Yggdrasil vol aquestes memòries?
- Després de tot aquest temps no he tingut prou valor per descobrir-ho. Sempre m’he conformat amb aquesta monotonia i no tenia el coratge necessari per trencar-ho. – Va fer una pausa, desviant per fi la mirada de la lluna i passant-la pels quadres distribuïts impecablement per les parets als seus costats. – Potser sigui només un petit joc dels vertaders déus, o un gran experiment del qual Yggdrasil és només una mediadora. Ella guarda tota aquesta informació, no hi hauria cap motiu si no ser utilitzada per un altre ésser.
- Per què no li preguntes a Yggdrasil? – Provà preguntà, encara que sabent quina seria la resposta.
- No siguis ingènua! Ella no m’ho diria. No... Em consideraria una amenaça i m’hauria castigat. Apart de què... No sé si de veritat ho vull saber. – Digué, al final, amb una véu distant – Segur que descobrir això només em trauria més i més dubtes. A lo millor ha sigut per això que ens van limitar tant el cervell. – Amb una rialla, tornà a aixecar el cap i encarar la lluna, fent les passades necessàries per arribar a la finestra i posar el seu cap zoomòrfic afora per respirar l’aire nocturn. Es mantingué en silenci uns quants minuts, un silenci que molestà a la noia. Baixant una mica els braços i girant el coll cap on es trobava ell, preguntà de sobte:
- Com et dius?
Ell es mantingué en silenci per un moment, el que va fer amb que ella cregués que no contestaria. Però per a la seva sorpresa es girà cap ella novament i, recolzant-se a la finestra, li dedicà un serè somriure, lliure de qualsevol senyal de la displicència característica dels altres. Un somriure sincer.
-Ja em van anomenar de moltes maneres. Tantes que fins i tot jo no em recordo del meu vertader nom. Anúbis, Shinigami, Orcus, Chamer... Però pots dir-me, simplement, Roy. – Era increïble com el seu to de veu havia canviat en tan poc temps. Ara li transmetia la tranquil•litat que mai havia sentit amb algú. Tots sempre la miraven amb aquelles mirades penoses i, de certa manera, superiors a la seva situació. – I tu, com et dius?
- Jo si em recordo el meu nom, però... Yggdrasil no parava de dir-me d’una manera estranya. Mine... Mune... Mnemosyne, crec que era. – Va dir, vagament, intentant recordar-se de més coses – No estic segura de què volia dir amb això.
- Mnemosyne... – El somriure tan calorós va ocupar durant massa poc temps el seu rostre per a ella: Ja havia adoptat una expressió pensativa mentre es repetia aquesta paraula. Una mica frustrada, es va penedir de haver tret aquest tema.
Però la seva expressió anava canviant casi imperceptiblement de la pensativa a una d’alerta. Les seves orelles llobines es movien com petites antenes en busca d’un transmissor invisible. Amb els ulls cada vegada més oberts de bat a bat i fixats en algun punt del carpet. Ella es limità a observar-lo, immòbil, guardant tot el silenci possible. Un silenci que només era trencat pel ressonar de les onades, fins llavors inexistent. De sobte, un brusc vendaval va envair aquell passadís per la finestra.
-Ja hi són aquí. – Digué Roy, al mateix temps que saltava amb una exímia velocitat de cara a ella, amb els braços oberts, per agarrar-la amb fermesa i portar-la a uns quants centímetres de on hi era el cadàver, tan serè i alien del que anava a passar.
Va ser quan, sobtadament, un intens soroll acompanyat d’una explosió de pols i fusta va irrompre des de la teulada, fent estremir-se tota la casa. Al lloc on ella es trobava segons abans, alguna cosa s’incorporava entremig el núvol de pols que era ràpidament dissipat per la fort corrent de vent que entrava per la finestra. La noia, qui s’havia amagat el rostre instintivament al cos de Roy, el qual encara l’abraçava amb fermesa al mig del passadís, aixecà la mirada sigil•losament.
Allí, entremig tot l’enderroc causat per una entrada exageradament brusca i sota la il•luminació de la claraboia, la qual permetia l’entrada d’un casi cinematogràfic feix de llum platejada, reforçant la ja entrada per la finestra, hi havia una nova creatura. Un Àngel de la Mort, com suposà ella de cop, però el seu cap no era d’un gos o un llop, sinó que el d’un cérvol. Un cérvol amb un pelatge amb diverses tonalitats de marró cobrint el seu cap i el seu dors despullats. Només portava uns pantalons, blancs i lleugerament tallats a les extremitats, que resplendia d’una manera anormal. La seva cornamenta, però, va ser el que més la cridà l’atenció, per aparentar ser del més pur bronze.
Hi anava una mica corbat, però fixava els ulls negres en ells, empunyant també una falç, casi idèntica a la de Roy, no fos pel seu cable, que semblava ser d’una ben treballada fusta. La seva mirada era d’excitació, satisfacció i, potser, del més pur èxtasis. Les pupiles dilatades i el somriure insà, així com la manera com aguantava el seu falç evidenciaven les seves intencions.
-Per fi us he trobat! – exclamà, amenaçant fer una passada en la seva direcció. – Em perdonaràs, “Roy”. – Va dir el nom del ex-Déu de la Mort amb un accentuat desdeny – No m’importa si em convertiré en un Déu de la Mort, o amb les conseqüències que això podrà generar per al funcionament d’aquet nostre món! – Ho deia tot mentre feia unes quantes passades, discretes i menudes, amb el seu falç sempre al seu davant – Però jo sé que ja he viscut prou per a un Àngel de la Mort i sé que en molt pocs anys m’agafaries. – Roy es limità a aixecar-se i, posant-se davant de la noia, empunyar també el seu falç. – I què creus que és més important per a mi? La meva supervivència!
- No cal que em donis explicacions, “Hreter”. – Intentà simular el gèlid to de véu per dir el nom del cérvol. A mesura que ell feia una passada cap avant, ell anava dues cap enrere. – En el fons jo arribo a entendre’t. – En dir això, es posà en posició de combat, avançant a làmina del falç fins gairebé tocar la del Àngel de la Mort. – Però no podràs tindre la meva ànima, o la de la nova Deessa de la Mort. – Ella va estar a punt de reprimir-li per donar-li aquest títol, però s’ho va repesar - Apart de què, tu saps que no podràs mai amb mi.
- A lo millor. – Contestà el cérvol, aturant el seu avenç amb el gest de Roy. – Però tu saps molt bé que no sóc l’únic. En poc temps això hi estarà ple d’Àngels de la Mort com jo, buscant l’ànima del Déu de la Mort, aquell que es va menjar a molts dels seus companys. Jo, simplement, soc l’afortunat de ser el primer. I... És ella? – Preguntà per últim, senyalant amb un moviment de cap a la noia que s’amagava a les espatlles del llop.
- Si. – Cap dels dos es movia, només esperant qualsevol moviment brusc de l’altre.
- Hmmmm, i pel que veig tens problemes en les negociacions. Sinó ja estaries ben mort... – Roy no contestà, només es limità a penetrar-li la seva mirada que, normalment, resultaria prou desconcertant.
És quan, darrere del cérvol, apareixen d’una de les portes del passadís, dues senyores vestides amb les seves extravagants robes de dormir que cridaven de manera alarmada, mirant al forat al sostre i la fusta distribuïda caòticament pel terra. Van tardar prou temps per adonar-se del cos que jeia uns quants metres de allí. Van córrer desesperadament en la seva direcció, aparentment ignorant completament l’existència de les tres creatures antropomòrfiques.
Quan passaren pel costat del cérvol, aquet va aprofitar la mínima distracció per a, finalment, avançar amb un atac. Va fer amb que el seu falç, impulsant el seu cos cap avant, caigués pesadament contra el cable metàl•lic del de Roy, produint un molest soroll metàl•lic i fent el llop ser arrastrat cap enrere. Amb un ràpid moviment, però, Roy aconseguí alleugerar la resistència en la pressió del cop, fent-lo avançar massa i, desviant amb el cos de l’atac, deferí un cop de genoll al seu estómac i, girant-se en l’aire, pegà un altre cop al seu cos amb la barra del falç, espentejant-lo exageradament fort, fent-lo travessar la finestra, la qual es quedà destroçada, sobresaltant a les dones que ploraven damunt el cos de la jove noia.
-Ven! – Cridà el llop a la noia, girant-se de cara a ella i oferint-li la seva mà lliure. Hi havia urgència a la seva véu.
-Però... – Hesità ella, mirant a les empleades de la casa.
- No ens poden veure, per a elles tot no passa de un seguit de coses sobrenaturals! El cérvol no s’ha mort només amb això i ja puc sentir com altres Àngels de la Mort s’aproximen ràpidament d’aquí! Afanya’t! – I, sense esperar més, agafà un dels braços de la noia, tirant-la sense gens de cortesia fins el gegantí forat que havia quedat al lloc de la finestra. Però no es va aturar. Per a la seva sorpresa, començà a córrer i, en arribaren al final del carpet roig, saltà. Saltà sense escrúpols, ignorant al gran precipici que es formava sota ells, ignorant el bravejat mar que rugia amb les seves cada vegada més poderoses onades que col•lidien amb una força hercúlia contra les roques, pujant cada vegada més i més alt.
Pujant. La gossa, sobresaltada per l’inesperada acció del llop s’havia tancat els ulls amb força i s’havia deixat portar. Ara sentia el fort vent bufant-li a la cara, però sentia com el seu cos es elevava, sent tirada pel puny que estrenyia fermament el seu braç. Obrí els ulls i es va veure sobrevolant el mar, no molt lluny de la costa. Sobre ella hi era Roy, amb el seu pelatge gris, amb el seu falç empunyat i el seu rostre de desesperada determinació. Però ara també es destacava un parell d’unes ales negres que sortien de les seves espatlles, la qual alliberava a l’aire una gran quantitat de penes. Movent-les rítmicament, volava a una velocitat considerable tenint en compte el pes que havia de suportar. Però en girar-se el cap enrere, es deparà amb el Àngel de la Mort que els perseguia a una velocitat equivalent, però aparentment superior.
-On estem anant?! – Cridà ella, provant de fer la seva veu superar la força del vent que li tallava el rostre.
-Guanyar temps! – Contestà ell, sense treure els ulls del davant. – Què més t’ha dit Yggdrasil? Hi ha algun motiu pel que et va dir Mnemosyne!
Ella anava a contestar, però alguna cosa pareguda a un raig roig ho va interrompre. Aquest “raig” va vindre de enlloc, investint contra els dos, obligant Roy a, amb un fort cop cap enrere amb ambdues ales, fer un gir a l’aire i soltar el braç de la noia, la qual començà a caure d’espatlles en direcció al ferotge mar. Mentre es caia, va poder veure com Roy completava el gir a l’aire i desviava d’un cop de falç d’aquella creatura roja que s’havia aproximat com un raig. També va poder veure com provava de tornar el cop amb un tall del seu falç, el qual només va encertar l’aire.
Però va ser suficient per donar temps a Roy per tallar l’aire amb una sorprenent velocitat en la seva direcció i, abans que es caigués al mar, l’agarrà una altra vegada i la posicionà a les seves espatlles, demanant-la que s’aguantés com sigui. Amb uns cops d’ales, pujà fins arribar al mateix nivell de la creatura roja. Ara que la veia més de prop, s’adonava de que es tractava d’un guineu. O una guineu, ja que el seu cos, d’un roig i un blan intensos, posseïa una irrecusablement forma femenina sota els mantells que s’apegaven al seu cos antropomòrfic com roba. De les seves espatlles també sortien dues ales negre com les de Roy i Hreter, i com aquests també empunyava el seu falç. El cérvol no tardà ni uns quants segons per arribar i aturar-se al costat de la guineu.
-Menuda – La cridà Roy, amb una veu fluixeta. – Per favor, escolta’m. – La fermesa de la seva veu la va fer romandre en silenci. Ell movia la seva boca el mínim possible i parlava tan ràpid com podia – Tu no tindràs l’oportunitat de matar-me, aquests desgraciats t’ho deixaran tot més senzill. El que vull que facis és...
- Però són només...
- Mira al teu voltant! – Exclamà. I ella, obedientment es girà el cap a les dues bandes, veient com desenes petits ombres lleugerament il•luminades per la omnipresència de la lluna s’apropaven fins on es trobaven ells. Poc a poc anaven quedant encerclats per una multitud de Àngels de la Mort, tots amb mirades amenaçadores, amb molt d’ímpetu. La batalla havia cridat l’atenció d’aquells que buscaven eufòricament pel Déu caigut, els quals no tardaren en acudir al camp de batalla per fer part d’aquell fet i, per què no, provar d’aconseguir el gran premi: l’ànima del Déu de la Mort. – Tu has de seguir agarrada a mi com sigui. Quan em mori, el que passarà tard o d’hora, el meu cos simplement desapareixerà, deixant la meva ànima descoberta. Llavors l’hauràs de men...
- No!! – Cridà ella, fent-lo callar. – Ja t’he dit que no puc fer-ho!
- Ho faràs! Has de fer-ho! Ets qui ha escollit Yggdrasil per...
- I què?! Qui es creu que és Yggdrasil per decidir què fer amb la vida d’un ésser amb un mínim de coneixement?! Qui és Yggdrasil per decidir com ha d’anar una cosa tan complexa com la vida?! Ningú! No m’importa el superior que sigui, o si és la creadora de tot, no em penso sotmetre a un patiment etern per la seva decisió, ni per la teva, ni per la de Déu ni per la de ningú! Jo sóc l’única amb aquest dret, i dic que et vull acompanyar al buit que representa la mort! – Cada grit que feia li alleugeria una mica el pit. Aquestes paraules s’havien anat acumulant per tota la seva vida, sense poder sortir. En acabar de parlar, es posà a plorar novament, però esforçant-se al màxim per contenir-se. Podia sentir les mirades curioses i burladores dels Àngels de la Mort cap a ella, sense entendre molt bé aquella situació.
Roy no va saber contestar i, desprès d’una rialla idèntica a la primera que havia fet el que pareixia fer dies enrere, li digué:
-Així que hauré de fer de tot per portar el màxim d’Àngels de la Mort al infern amb nosaltres.
- Però si abans tu has dit...
- Menuda, qui sóc jo per dir què és i què no és correcte? – La seva véu era calorosa, tot i que sense perdre la serietat. Ella deixà de plorar de cop. – Només sóc un ex-Déu de la Mort que va viure quant? Uns quants milions d’anys? I en aquest món tan monòton, on ja no hi ha res que no es pugui descobrir o explorar, on poder aventurar-se. Cadascun és el creador de la seva pròpia realitat. Si creu que hi existeix un infern, un cel o un Deu, llavors tot això existirà de fet. Si segueixes mentalitzant una cosa, sigui pel que sigui, això es tornarà realitat i l’hauràs d’acceptar. Ja que, desprès de tot, seguim sent creatures amb una mentalitat molt limitada, no creus? – Les paraules de Roy la impedien de respirar adequadament. No ho deia en to de reprimenda, però va poder agafar el que volia dir amb cada una d’elles. – Llavors... Que la vostra realitat es creï... – I es posà en posició de lluita una vegada més, fixant una mirada assassina al guineu i al cérvol, així com a tots els altres Àngels de la Mort que s’agrupaven darrere seu. – ...Vostra divinitat Mnemosyne.
Investí, amb un parell de cops d’ales, a la massa dels més distints animals antropomòrfics que, amb les seves ales ben obertes, van agarrar els seus falçs amb encara més fermesa, preparant-se per l’arribada del llop. Ràpid com un llampec, arribà a prop de la guineu, la qual agafà de sorpresa amb un cop vertical amb la làmina del falç, la qual travessà el seu cos com si no fos rés. Per a la sorpresa de la noia, no hi va haver una pluja de sang, sinó que el cos cobert pel pelatge roig com el foc de la guineu es va descompondre i es convertí en fum en un obrir i tancar d’ulls, donant lloc a una minúscula esfera, entorn de la qual una intensa aura relluïa. Un ànima. No va poder, però, veure més detalls perquè Roy s’havia girat per defensar-se d’un atac que li feien per enrere.
De sobte, totes aquelles creatures que sobrevolaven la costa sud-oest canadenca van començar a avançar contra ells, falçs empunyats, per d’alguna manera tallar-li alguna part del cos a l’antic Deu de la Mort. Però Roy demostrà com només havia perdut la seva immortalitat i, amb una destresa impressionant, anà evitant les desenes d’atacs que li eren fets, responent amb els seus propis cops de falç, de puny, de peu, d’ala i de qualsevol altra part del seu cos que pogués fer una mica de dany a qualsevol enemic, sempre donant preferència a protegir les seves espatlles, el que ho tornà encara més difícil.
Per això, entremig aquella onada de tensió i adrenalina, Roy no va tardar en patir els primers talls superficials de atacs que no va poder evitar completament. Però aquests els va ignorar per seguir eliminant encara més i més Àngels, fent aparèixer al seu lloc aquelles meravelloses esferes que flotaven serenament a l’aire, com si fossin estrelles caigudes. Dels talls de Roy la noia podia veure com li sortia sang; una sang negra que sortia cada vegada amb més abundància dels talls cada vegada menys superficials.
La lluna contemplava el magnífic ball que feia el llop al mig de l’exèrcit de falçs i ales negres amb total neutralitat, com sempre, baixant cap l’horitzó amb el seu lent pas. La nit anava prou avançada, no tardaria molt en fer-se de dia.
Però per a la noia que s’agarrava com es podia als tensos músculs del cos del llop, participant d’alguna manera del seu ball, no l’importava. Només portava al cap les seves paraules, les quals es repetien a una velocitat desconcertant repetidament. No notà tampoc com l’afilada làmina d’un dels falçs no tallava el seu coll per poc, agafant només una mica del seu pel negre, que era mutilat per molts altres cops frustrats per l’agilitat i l’habilitat de Roy. Només s’adonava d’un intens mal de cap que la envaïa i de la sang que embrutava les seves mans.
Va ser quan, de sobte, el temps per a ella s’estancà. De reüll va poder veure com una falç feia un perillós arc que, sense dubtes, anava a perforar al llop, mentre que aquest feia cura d’evitar altres dos atacs mirant a l’altre costat. Ho havia deixat passar.
“Mnemosyne” Ella va sentir cridaren a la seva ment. Una veu ni masculina ni femenina, impregnada de majestuositat i poder. No tancà els ulls, però tot es va fer negre de sobte, i només va poder sentir aquesta veu. Aquesta vegada però, diferentment del somni, sense aquella sensació d’irrealitat. Allò era real. Buscà per l’arbre sagrat, però no el trobà enlloc. Es limità, llavors, a sentir les seves paraules, totes tan aclaridores. “Ara, obre els ulls, Mnemosyne...” digué, per fi, desprès d’un discurs que va parèixer etern.
I tota la claredat d’aquella llum platejada va tornar a il•luminar els seus ulls humans. Aquells ulls humans que cremaven amb una fúria inexplicable. Hi era davant d’un dels Àngels de la Mort, encarant-lo amb aquella mirada. Un parell d’ales, platejades com el gran ull celest, s’estenien darrere seu, separant a un estupefacte Roy dels demés. I, amb les dues mans, aguantava part de la làmina del falç que anava a pel llop, el qual ara li perforava profundament la panxa, gairebé travessant-la.
Però tots estaven parats, atònits amb les majestuoses i magnificents ales que irradiaven la legítima puresa. I, sobretot, estaven atemorits per la mirada que els dedicava. Una mirada capaç de cremar muntanyes i assecar mars sencers.
-Jo sóc la Deessa de la Paraula Una. Sóc aquella que diu el que és bo. Sóc aquella que diu el que és dolent. – Va començar a exclamar ella, aparentment sense immutar-se per tindre l’arma travessant-li l’estómac. – La meva paraula és la llei de l’univers i la meva realitat és la vostra realitat. – Hi havia alguna cosa diferent a la seva véu. A cada paraula que deia es podia notar més una sensació de distorsió de la seva véu original. – Llavors... – I va aixecar el seu braç dret al costat i, dins del seu puny tancat, es conjurà un falç gegantí i d’un esplèndid daurat. – Aneu-vos als vostres respectius inferns, mediocres creatures, per gaudir del vostre càstig per haver desafiat a la voluntat de Yggdrasil! – I, exclamat això últim, baixà el seu braç amb el falç empunyat i, projectant un perfecte arc a l’aire, va fer la lluna platejada tenyir-se de roig.
Sota aquesta macabra il•luminació natural, un cor de desenes de veus va trencar el silenci de la nit. Tots i cada uns dels Àngels de la mort que sobrevolaven aquella àrea, excepte per ella i Roy, van començar a tindre els seus cossos instantàneament descomposts, omplint aquella part de l’espai aeri en el llar d’una peculiar constel•lació d’ànimes agrupades al voltant de la jove gossa, que seguia empunyant el seu descomunal falç, estirant les seves ales.




Pestanyejà. I els seus ulls ja van deixar de expressar aquell infernal odi, tornant a una serenitat més propera a la normalitat. La làmina que l’havia travessat s’havia evaporat amb el seu amo, però no hi havia cap indici de que acabava de penetrar el seu cos. Amb els ombros relaxats i una mica tirats cap enrere, aixecà el cap i, tancant els ulls, deixà escapar-se lentament, casi que amb un xiuxiueig, tot l’aire que pogué. Volia admirar, ni que fos per un únic segon, com la simfonia produïda per les onades del mar ressonava amb cada vegada menys intensitat.
-Em podries haver dit abans que ja eres immortal. – Digué per fi Roy, darrere seu, patint bastant per recuperar el ritme de la seva respiració. Ella es girà cap a ell.
-Jo... Jo tampoc ho sabia. – La seva veu i la seva expressió, ambdues plenes d’incertesa, no pareixien vindre de la mateixa boca que, feien uns quants minuts, havia dit aquelles paraules tan impactants. – Quan he vist com t’anaven a, per fi, matar... Yggdrasil em cridà. Em recordà del que m’havia dit abans, quan m’he mort.
- Yggdrasil... Llavor tenia raó. Quan m’has dit que ella t’havia dit Mnemosyne, vaig imaginar que tenia altres plans per a tu.
- Si. Ara jo sóc Yggdrasil, la deessa que regeix aquest món, aquesta abstracció de la realitat on vivim. – No es notava cap tipus d’ànim a la seva véu. - Segons ella, tenim una missió més important. Em necessitava, m’havia elegit especialment per aquesta missió. I a tu també.
- Per crear la identitat de Mnemosyne. La personificació de la memòria. – Digué el llop, amb un somriure melancòlic al rostre, i posant una mà sobre el seu cor. – Era aquest el seu objectiu des del començament? La meva feina es va completar?
- Si. Totes les ànimes que has anat menjant durant aquest temps... – I posà la mà que no aguantava al falç sobre la seva, sentint de sobte l’accelerat que anava el seu cor – Totes les memòries que tens a la teva pròpia són suficients per ella.
- Però... I tu? – La mirà als ulls d’una forma penetrant. – Estàs d’acord amb això? – Ella desvià la mirada per un moment, però no tardà en retornar a encarar-li.
- No. Però ara comparteixo aquesta existència amb Yggdrasil, no tinc cap altra opció que no seguir les seves ordres. – I, per a la sorpresa del llop, començà a riure. No podia distingir de quin sentiment era acompanyat, però tampoc insistí molt. Es limità a encarar com una llàgrima escorria vagarosament del seu ull dret i s’amagava entremig el pelatge negre de la Deessa. – Però jo sóc la Deessa de la Paraula Una, veritat? La meva paraula és llei, la meva realitat és la realitat del món... Faré amb que la meva sigui la definitiva.
- Veig que has aprés alguna cosa de mi. – Va somriure. Però la gossa, en sentir aquestes paraules, deixà de riure i al seu rostre començar a formar-se una expressió de tristesa.
- Roy...
- Ja ho sé, ja ho sé... Yggdrasil no pot esperar. – Exclamà ell, amb un to de veu animat i alegre. – Però abans... – Estirà un braç al seu costat i tancà els dits al torn d’una de les ànimes que flotaven al seu voltant, les aures de les quals eren amenitzades per l’aurora, per un tímid sol que pujava lentament des del continent, fent desaparèixer les estrelles que des del principi de la nit havien tacat inalterablement aquell cel. – Una última refecció. – I, posicionant aquella peculiar esfera sobre la seva boca oberta, de la qual s’estirava la seva llengua llobina. En pressionar-la una mica amb els dits, començà a sortir un espès líquid de dins seu, com un tipus de mel incolor, el qual va caure lentament a la llengua del llop, el qual tancà els ulls, en una clara demostració de plaer i satisfacció.
En acabar, deixà el seu braç caure i obrí els ulls amb una gran expressió de felicitat. Ella va estrènyer amb força el cable del seu falç i l’aixecà fins l’altura del coll de Roy, el qual no s’immutà. Dedicà un últim somriure, fent de tot per amagà la seva tristesa, abans de, projectant un semicercle amb la làmina daurada com el sol que anunciava la seva arribada, tallar el coll del llop.
En aquest moment, tancà els ulls amb força, aguantant-se les llàgrimes que insistien en irrompre dels seus ulls una vegada més. En obrir-los, al lloc on es trobava ell, només hi havia una nova ànima. La que posseïa l’aura més forta. Un sol entremig les distants i insignificants estrelles al cel.
-Gràcies, Roy. – Murmurejar ella, entremig les llàgrimes que aconseguia, per fi, aguantar. Va agafar la brillant esfera amb una mà que no deixava de tremolar. – Gràcies per acompanyar ara, al principi de la meva vida. – I, en dir aquestes paraules, posà l’anima a la seva boca, engolint-la, al mateix temps que una església al centre del petit poble a la costa, feia sonar les seves campanes sagrades amb entusiasme per l’arribada d’un nou dia.